Activitat 10

En aquest petit fragment del Fedó, Plató ens mostra i ens explica la seva concepció de l’ànima i el cos, la qual pertany a la seva època de maduresa. Plató comenta explicant-nos el significat de l’ànima en si i la seva relació amb el cos i totes les coses sensibles que aquest comporta. Aquesta ànima, és un concepte que pertany al món intel·ligible, però a causa de la unió accidental entre cos i ànima, l’ésser humà està destinat a viure sense conèixer realment el seu objectiu, és a dir, el que realment desitja, la veritat. Per tant, les persones solament podem arribar a la veritat, quan aquesta ànima pregonera del cos es separi d’aquest, ja que, el cos és un organisme replet de desitjos i plaers, els quals no són més que matèria i els quals, ens desvien del nostre objectiu. Aquestes coses pertanyents al món sensible ens impedeixen descobrir la realitat absoluta perquè fins que no morim, la dualitat entre cos i ànima i el lligam el qual les uneix, no es trencarà. És a dir, únicament podem arribar al món de les idees amb la mort. Per tant, durant el llarg curs de la nostre vida no podem obtindre una raó absoluta sinó només apropar-nos a aquesta idea i aquest serà el filòsof, que a diferència d’altres pressionats per els plaers, intentarà arribar a aquestes idees immutables i indivisibles i es prepararà per la mort, ja que, és l’única via per arribar a conèixer la veritat.

Activitat 9

1. Introducció. En aquest apartat, Equècrates demana a Fedó que aquest li expliqui les últimes hores que ell va passar amb Sòcrates.
2. Explicació del desig de Sòcrates per morir. Aquí, Sòcrates explica que al filòsof la mort no li hauria de preocupar, perquè l’objectiu del filòsof és conèixer la veritat, i aquesta s’aconsegueix amb la separació del cos i l’ànima.
3. Referent a la immortalitat de l’ànima. En aquesta part, Sòcrates exposa diferents arguments a favor de la immortalitat. Aquest arguments són: la successió de contraris, la participació a la vida, la semblança amb les idees, la reminiscència i l’àtica del domini del cos.
4. Objecció de Simies i Cebes. En aquest diàleg, aquests dos deixebles de Sòcrates aporten dos arguments en contra de la immortalitat de l’ànima. Simies diu que l’ànima és com l’harmonia del cos i aquest té por de que l’harmonia s’acabi quan mort el instrument, que seria el cos.
5. Resposta de Sòcrates a la seva objecció. Sòcrates afirma que Cebes i Simies estan a favor del coneixement com a reminiscència, per tant, a favor de que l’ànima existís abans del cos. Segons Simies, que diu que l’ànima és com una harmonia, Sòcrates diu que no pot existir l’harmonia abans que es creï aquest instrument amb el qual es realitzarà aquesta harmonia.
6. Últims moments de la vida de Sòcrates. Aquí, Sòcrates explica a els seus deixebles el que han de fer després de la seva mort. Aquesta part reflecteix la tristesa dels deixebles de Sòcrates fins en el moment en que es pren la metzina.

Activitat 8

En aquest text, Plató ens mostra una definició i concepte del que són les idees, en aquest cas el coneixement. Però, per definir i arribar a la conclusió de què són aquestes idees i com podem captar la seva essència primer Plató vol arribar a saber què no són aquestes idees i quines característiques han de complir per no ser-ho. A partir d’aquesta reflexió, deduïm que el coneixement és un concepte pertanyent al món intel·ligible, és a dir, continua, immutable i perfecte allunyat de les coses sensibles i de la matèria, que ens desvia del nostre vertader objectiu. Aquesta situació de desnivell i desestabilització establert en el món sensible és el que Plató vol allunyar dels éssers, també relacionats amb el concepte del coneixement, i conduir-nos a la recerca d’un grau de coneixement centrat en les idees amb una validesa universal i totalment objectiva.

Activitat 7

Plató, ens mostra amb el seu escrit del mite de la caverna, la seva pròpia visió de la vida i els conceptes i idees que la formen, però amb aquest text, Plató també mostra sense ell saber-ho una gran concordança entre la visió que ell té del món antic amb el món actual, amb la nostre vida totalment diferent a la vida de fa més de dos mil anys. Aquest text ha anat influint al llarg de la història de la filosofia , fins a arribar als nostres dies, on no només ha influït en la filosofia, sinó que també ha fet en altres àmbits molt comuns en la nostra vida diària i especialment, també en el cinema.
En l’actualitat, la societat viu en un món on la gran majoria de persones estan solament i exclusivament per un propòsit o objectiu, el de treballar per guanyar diners, poder permeteres certs luxes i no tindre cap tipus de preocupació alhora de comprar-se qualsevol objecte. Però realment, només vivim per aquest objectiu al llarg de la nostre vida, o es que estem acostumats a moure’ns a traves d’una capa totalment superficial i llunyana a lo que és realment l’essència de la vida, i la qual no ens deixa veure més enllà sinó només que aparences que ens converteixen en éssers sense un objectiu clar i precís, desconcertats sense saber molt bé quina és la direcció en la qual ens estem dirigint i manipulats per coses que realment no tenen cap significat, coses que ens tornen egoistes i possessius, coses que ens estan mostrant el que no són i que tan sols li donem aquesta importància tan ridícula i insignificant perquè ens limitem a veure només les ombres d’aquestes coses, el seu recobriment, i certament no sabem que hi ha darrere, no captem l’element en si, ja que, el món en que vivim es una falsa realitat, un món sensible. El mateix que nosaltres en certa forma estem creant, no només a nivell personal, també a nivell social. Estem tant acostumats a veure i alimentar-nos, ja sigui de campanyes publicitàries de tot tipus o de productes que la televisió ens ven, que pensem que allò acaba sent real, ja que, aquell objecte en particular que desitgem i que pensem en adquirir-lo no és res més que un conjunt de sensacions i sentits que per a nosaltres signifiquen molt més que això, és a dir, una idea de felicitat, quan només són aparences, ja que, la realitat segons Plató, la trobem en un món intel·ligible on la idea màxima de bé està representada per el Sol. Un element que nosaltres estem tapant cada vegada més per múltiples gasos i fums generats per la fabricació dels propis objectes sensibles, els quals creen aquesta matèria que ens impedeix veure la idea de bé, el Sol, i que ens reté en un món fosc, que no deixa pas a la llum, i ens impedeix veure l’essència de les coses. És a dir, nosaltres mateixos moguts per el desig de plaer ens desviem del nostre objectiu real i creem un entorn que ens conduirà cap a un món imperfecte i material, el qual serà la nostra pròpia destrucció.


Aquest és un vídeo que ens explica la relació de la pel·lícula Màtrix amb la idea principal de "El mite de la caverna":
http://www.youtube.com/watch?v=h0i0A77wj4U&feature=PlayList&p=B0278B1FB2AE2B46&playnext=1&playnext_from=PL&index=51

Activitat 6 - Comentari de "El mite de la caverna".

Aquest diàleg entre Sòcrates i Glaucó, ens mostra el contrast entre un món intel·ligible i un món sensible. Aquesta dualitat entra aquests dos conceptes ens els explica amb l’exemple dels homes que estan empresonats dins d’una espècie de cova. Plató ens introdueix aquest exemple perquè es pugui distingir i veure clara la idea que ell ens vol transmetre. Aquests presoners dins la cova, a causa del pas de altres individus i objectes veuen projectats en ells múltiples ombres per la llum del Sol. Però el que aquests presoners veuen no és l’objecte ni el so real dels individus que parlen sinó una falsa visió o idea d’aquest objectes, una visió de les pròpies ombres. Més tard, Plató ens explica què passaria si un d’aquest homes l’alliberessin a l’exterior. Aquest ésser, un cop fora de la caverna i acostumat al reflex i la llum del sol veuria un altre concepte i idea de les coses que van passant, que per a ell són una falsa realitat, ja que tots els objectes es mostren totalment diferents a com ell els veia i observava a l’interior. Aquest home li semblarà més vertader el que veia anteriorment que no pas el que veu ara un cop al exterior de la caverna, però realment la visió que ells tenien des de l’interior de la caverna era l’aparença i el que ell veu un cop a l’exterior és la realitat. Finalment, si aquest home el retornéssim en el lloc on estava anteriorment hauria de discutir entre els seus companys presoners, de les diferències que hi ha entre el que veuen ells i el que ha vist ell en el exterior, ja que, els presoners només veuen les ombres dels objectes i les persones que passen, però l’home que ha sortit a l’exterior d’aquesta caverna ha vist tot el concepte de l’objecte, és a dir, l’objecte en si. Amb aquest contrast entre realitat i aparença, Plató ens vol definir el món intel·ligible, que és ideal, perfecte i mortal i fen referència al món exterior, a diferència del món sensible, que no és més que una copia de l’altre referint-se especialment a l’interior de la caverna.

Explicació a través d'un vídeo, de "El mite de la caverna":
http://www.youtube.com/watch?v=nxVwsKNv08Q

Activitat 5

En aquest text, Plató fa referència al intel·lectualisme moral formulat per Sòcrates. Basant-nos en les pautes d’aquest mètode que fa referència el filòsof podem dir que ell afirma que la gent normal creu que el coneixement no ens governa, és a dir, no es domina la ciència sinó un altre tipus de coneixement racional. Per tant, hi ha gent que considera que l’ésser humà és racional. L’anima segons Plató creu que té una part racional i irracional, alhora que també creu que el saber coneixement i ciència és una cosa bella.
Aquell que coneix el bé i el mal fa el bé, ja que, si fa el mal vol dir que no coneix el bé i per tant aquestes persones segons la teoria que fa referència en el text, haurien d’anar a l’escola i no a la presó. Aquesta ciència és per a l’home la millor auxiliar de l’enteniment perquè hi han persones que es deixen portar per les passions i no per les raons, és a dir, són esclaus del plaer. Però al contrari d’aquestes persones estan las que dominen la raó que saben que han de fer i com han d’actuar en cada moment.

PROJECTE 1. Georg Wilhelm Friedrich Hegel - Vida i obra

Filòsof alemany, i màxim representant del liberalsime, va nèixer a Stuttgart el 27 d’agost de 1770, fill d’un funcionari de la hisenda pública, Hegel va créixer en un ambient pietista protestant y va estudiar els clàssics grecs i llatins. Animat per el seu pare per fer-se pastor protestant, en el 1788 va ingressar al seminari de la Universitat de Tubinga, on va començar una amistat amb el poeta Friedrich Hölderlin y el filòsof Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling, compartint amb ells el seu entusiasme per la Revolució Francesa i l’antiguitat clàssica. Després de completar un curs de Filosofia i Teologia, i decidir que no volia seguir la carrera religiosa, en el 179 va començar a exercir coma preceptor a Berna (Suiza). L’any 1797 va aconseguir un càrrec similar a Frankfurt, però dos anys més tard el seu pare va morir, deixant-li una herència que li va permetre abandonar el seu treball com a tutor.

En el 1801 es va traslladar a la Universitat de Jena, on va estudiar, escriure i on va aconseguir un lloc com a professor. Allà va concloure la Fenomenologia del esperit (1807), una de les seves obres més importants. Va estar a Jena fins octubre de 1806, quan la ciutat va ser ocupada per les tropes franceses i per aquesta raó es va veure obligat a fugir. Des de 1807 fins 1809, un cop gastada la herència paterna, va treballar com a redactor en l diari Bamberger Zeitung de Baviera. Però, el periodisme no li va agradar i l’any 1809 es va traslladar a Nuremberg.

Durant els anys que va residir a Nuremberg, Hegel va conèixer i va contraure matrimoni amb Marie von Tucher, de qui va tenir tres fills: una nena (que va morir al poc de néixer) i dos nens. Abans del seu matrimoni, Hegel havia tingut un fill il·legítim que acabaria vivint a la llar dels Hegel. Després de haver treballat amb la seva redacció durant sis anys, va publicar a Nuremberg un altre dels mes coneguts escrits, Ciència de la Lògica (1812-1816). En el 1816 va acceptar la càtedra de Filosofia a la Universitat de Heidelberg i, poc després va publicar de forma sistemàtica els seus pensaments filosòfics a la seva obra, Enciclopèdia de les ciències filosòfiques (1817). Seguidament, en el 1817 va ingressar a la Universitat de Berlín, institució en la qual va esposar i ensenyar el conjunt del seu pensament fins la seva mort, en aquella mateixa ciutat el 14 de novembre de 1831.

La última gran obra publicada per Hegel va ser La filosofia del Dret (1821), encara que algunes notes de les seves conferències i classes, junt amb apunts dels seus alumnes, van ser publicats després de la seva mort. En el conjunt d’aquests treballs es troben Estètica(1832), Lliçons sobre la filosofia de la religió (1832), Lliçons de la història de la filosofia (1833-1836) i Lliçons de la filosofia de la història (1837). Molt influït per les idees dels grans pensadors grecs, també conegué les obres del holandès Baruch Spinoza, Johann Gottlieb Fichte y Schelling. La filosofia de Hegel va sorgir estretament vinculada amb la situació social, cultural i filosòfica del seu temps, a la vegada que és una resposta racional als problemes plantejats per aquella situació.

Pàgines amb més informació sobre la seva vida i principalement la seva obra:

http://www.monografias.com/trabajos10/geor/geor.shtml

http://www.tarahumaralibros.com/especial/?id=55481