TEMA 10: Dilema 2 i 3

DILEMA 2

1- Què ha de fer l’Alfons? Per què?
Crec que ha obrat bé canviant de feina. Perquè si aquest exemple l’amplifiquem a altres casos realment dolents, com per exemple quan un pare ven drogues per mantenir a la seva família, també opinaríem que seria una bona opció canviar de feina.

2- L’Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar actual de la seva família pel benestar futur de la humanitat? Per què?
Si, perquè aquest sacrifici de canviar de feina per el benestar de la humanitat el fa també indirectament per el benestar de la seva família, ja que, la seva família també forma part de la humanitat.

3- Tenim obligacions amb les generacions futures?
Crec que per la major part si, ja que, nosaltres som un exemple per les generacions menors, si nosaltres no actuéssim de forma correcta en molts àmbits, ja sigui en l’escalfament global, la contaminació o en l’educació que transmetéssim als nostres fills, això podria repercutir sobre les generacions posteriors a les nostres.

4- Com es pot resoldre el conflicte entre el dret dels pobres a explotar la seva riquesa natural per subsistir i el dret de la humanitat a mantenir els “pulmons de la terra?
La resposta a aquesta pregunta pot englobar moltes opinions. Jo crec que lo millor seria buscar un terme mitjà entre les dues opinions de diferents posicions.

5- De qui són responsabilitat els problemes mediambientals? Dels governs? Dels individus? Per què?
De la humanitat en general. Primerament, si el govern que presideix un país na fa molta campanya contar aquest problemes i no es preocupa de solucionar-los, és una factor en contra. Però, si el govern dóna exemple de solucionar aquest problemes i empenya a la gent a participar i a col·laborar i el 80% de les persones no ajuda, és un problema dels individus.

6- pot privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència? Per què?
No, però si que es poden regular. Si un poble explota un tipus de planta que dóna aliment, es preferible no prohibir-los d’aquest aliment i més si és una comunitat pobre, però si que es pot regular-ne l´ ús i subministrar-los d’altres aliments més abundants.


DILEMA 3

1- Què ha de fer el professor?
Des del punt de vista d’un alumne crec que el professor no ha de cedir a pujar-li la nota. El professor li ha posat la nota que es mereix a l’alumne com li ha posat la nota corresponent a cada un dels seus alumnes, és a dir, el professor ha de ser just i no pujar-li la nota.

2- Analitzant-ho exposant una columna les conseqüències que té pujar-li la nota i en una altra no pujar-li.
. Pot estar en dubte la seva professionalitat com ha professor, ja que, no pot tenir favoritismes cap a uns i cap a altres no.
. Si a un alumne li puja la nota, evidentment com a l’alumne que li ha pujat la nota, no és la nota que es mereix. Altres alumnes es poden queixar i reclamar notes amb tota la raó.

3- Veus algun conflicte entre felicitat i justícia? On?
Jo cerc que en aquest cas la felicitat va lligada a la justícia. Per el professor posar-li la nota que li correspon, és la seva feina apart d’ensenyar. Per tan la seva feina l’està fen bé. En el cas d l’alumne si no li puja la nota, cosa que per ell no és justa, no és feliç. Això vol dir que van els dos termes lligats entre ells.

Comentari de text 2: La societat i l’estat (pàg. 237).

1- Aquest text, ens mostra el principal reconeixement entre l’estat modern l’estat de l’ antiguitat. La base d’aquesta última, la esclavitud, és en certa forma una característica de la societat civil en la qual vivim avui dia. L’individu format per aquesta societat actual és “esclau” d’altres aspectes.
2- La relació entre l’estat de l’antiguitat i l’actual.
3- Segons el criteri de Harx, són gairebé iguals la significació del reconeixement dels drets de l’home i el reconeixement de l’esclavitud a l’antiguitat. El significat d’esclavitud pot tenir molts matisos, però si anem a les arrels, el concepte es pot aplicar en múltiples aspectes. La persona esclava en l’antiguitat era una persona sense cap poder econòmic i sobretot sense drets humans. En canvi, la societat civil actual ens porta a comportar-nos i actuar en moltes ocasions, de forma egoista de tal manera que utilitzem a les persones com a mitjans i no com a fins, és a dir, les instrumentalitzem per interès propi. Tota aquesta situació que ens envolta, ens condueix molts cops a transformar-nos en esclaus del treball assalariat, concepte del qual té un significat molt similar al de l’antiguitat.

Comentari de text i vida de Jürguen Habermas

- De quina manera l’autor caracteritza la ciutadania en aquest text?
La ciutadania la caracteritza com un sentit inclusiu d’una autolegislació que incorpora per igual tots els ciutadans.


- Per què diu que el principi de voluntarietat ha de ser considerat a l’hora d’entendre la nacionalitat del ciutadà?
Perquè el ciutadà interpreta la nacionalitat no com un rebuix, sinó com una acceptació per ell mateix.


- A què es refereix quan esmenta “l’afirmació de la independència nacional”?
Al sentit col•lectivista social el qual forma part d’un grup ètnic.


- I quan esmenta “la realització de la identitat nacional”?
A persones lliures en una comunitat de dret en que participen de lleis regulades que comporten un procediment democràtic.

- Per què considera que aquests modes d’entendre la democràcia són excloents?
Perquè és la millor garantia d’integració social.


Jürgen Habermas
(Düsseldorf, Alemania, 1929) Sociólogo y filósofo alemán. Principal representante de la llamada «segunda generación» de la Escuela de Frankfurt, entre 1955 y 1959 trabajó en el conocido Instituto de Investigación Social de la ciudad. Enseñó filosofía en Heidelberg y sociología en Frankfurt, y dirigió el Instituto Max Planck de Starnberg entre 1971 y 1980. Su ingente obra filosófica trata de recuperar un punto de contacto entre teoría y praxis, frente a la pretendida neutralidad de los saberes positivos y científicos. Según Habermas, no es posible una objetividad ajena a valores e intereses, razón por la cual aquellos saberes resultan reductores, en la medida en que se basan en una razón meramente instrumental. Resultado de ello, de acuerdo con su crítica, es la creciente burocratización de la sociedad a todos los niveles y la despolitización de los ciudadanos. Habermas propone una «razón comunicativa», cuyo fundamento sería el carácter intersubjetivo y consensual de todo saber, y que devolvería a la sociedad el control crítico y la orientación consciente de fines y valores respecto de sus propios procesos.

Fonaments de l'estat democràtic i social de dret

Aquest powerpoint, principalment es basa en la definició en si de l'estat social i democràtic de dret, és a dir, què és i quines característiques té. La estructura del powerpoint ha estat realitzada per el seguiment dels principals punts del tema. Un nou concepte de llibertat, de l'estat liberal de dret a l'estat democràtic de dret, l'estat social i democràtic de dret i finalment la recuperació de la societat civil.

Fonaments De L’Estat Social I DemocràTic De Dret

View more OpenOffice presentations from Alexandra Valtueña.

DEFINICIONS:

Intel·lectualisme moral: posició que identifica el saber amb la virtut.

Maièutica: és l'art de donar a llum la veritat.

Hedonisme: teoria moral que identifica el bé amb el plaer.

Feliçitat (Aristòtil): per Aristòtil, la feliçitat és du a terme l'activitat pròpia de l'ésser humà, és a dir, l'activitat intel·lectual.

Prudència: és la virtut intel·lectual que consisteix la "saviesa pràctica" perquè ens ajuda a deliberar bé, porposant-nos el que ens convé en el conjunt de la nostra vida.

Pau interior: consisteix en ser concient, de que el món exterior no està a les nostres mans .

Aritmètica dels plaers: teoria utilitarista que defensa més els plaers i menys el dolor.

Utilitarisme de la regla: exigeix tenir en compte si l'acció en què ens trobem es sotmet per la bondat de les regles que considerem morals per la bondat de les conseqüències.

Ética deontològica: ética que es centra més en el deure moral que no pas en la felicitat.

Imperatiu categòric: ordre que obliga de forma universal i mana sense condicions, sense prometre res a canvi.

Dignitat humana: és una idea que afirma, que l'ésser autònom és únic i no té preu, sinó dignitat.

Intuïcionisme dels valors: afirma que podem captar esl valors a través d'una intuició emocional.

Comunitarisme: és una ética que defensa les comunitats concretes davant la pèrdua d'identitat i de l'individualisme.

Universalisme: defensa que hi ha uns valors que tothom ha de compartir.

La persona té dignitat i no preu (Comentari Doc.9 - pàg 200)

1. En aquest breu fragment de Kant, tot roda envers a un tema principal. Què és i què no és digne, i si ho és, quins altres factors estan relacionats. Kant deixa molt clar que l’ésser humà té un valor absolut i que per tan té un fi en si mateix i si té un fi en si mateix és que tota la humanitat té dignitat, tots som iguals i ningú està ni per sota ni per sobre nostre.

2. L’ ésser humà, no és un producte comercial.

3. Per començar, estic totalment d’acord amb l’opino de l’autor d’aquest text. Mostra molt bé el que realment som i tenim cadascú de nosaltres, dignitat. Però, aquesta dignitat no sempre ha sigut ni és respectada per la societat. L’home és un llop per l’home. Amb aquesta expressió, vull donar exemple a actes de violència de gènere, racisme, persones aporofòbiques, i molts més actes i pensaments que les persones hem tingut al llarg de la història. Aquestes persones, que per sort són la minoria tractes a les altres no com si tinguessin un fi en si mateix, sinó com si fossin un mitjà. I com ja he esmentat abans, l’ésser humà té un valor humà, que encara que molts cops no sigui respectat, sempre estarà present gràcies a la moralitat.

És realment millor ser un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet?

Mill diu que és millor ser: “ Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet", és a dir, és millor ser “una persona insatisfeta que un porc satisfet”. Primerament, aquesta frase té un ampli ventall d’ opinions diferents, les quals, jo defenso per una banda la del Sòcrates insatisfet i d’altre banda la del ximple satisfet.

L’opinió de Mill respecte els plaers superiors i inferiors, trobo que és un pensament que generalitza i engloba bastant el que és una opinió diferent per a cadascú de nosaltres. Personalment, estic d’acord amb que és millor ser una persona insatisfeta i anar sempre més enllà i, per dir-ho d’alguna manera no conformar-te solament amb el que tens. Però no sempre s’ha de viure insatisfet, ja que, al llarg de la vida poden succeir infinitat de coses i en moltes ocasions, més val ser un ximple i feliç satisfet que un amargat insatisfet. La frase de Mill reflexa el que és el seu pensament i com veu ell el que pot ser o no millor o pitjor. Finalment, i des del meu punt de vista, el millor és no partir tan d’un pensament intolerant respecte a una forma de ser i buscar un terme mitjà entre ser satisfet i insatisfet.