HOBBES O ROUSSEAU?

En la meva opinió, a mi el filòsof que em sembla més coherent és Jean-Jacques Rousseau. Tot el que se de ell i el que se de Hobbes, trobo que les seves idees són molt interessants i les dues opinions més o menys estic d’acord amb diferents àmbits, però Rousseau sembla que sigui més coherent en l’hora de defensar els seus ideals per l’ésser humà i la societat, ja que utilitza expressions més convincents actualment i ho justifica molt millor alhora de defensar una idea. Per exemple, quan Hobbes diu que el rei és el que es queda amb la llibertat del rei, em sembla una frase o una expressió una mica ja passada, en canvi Rousseau defensa un sistema de societat en que l’argument amb expressions com: la vida en és possible i positiva per al desenvolupament humà si està estructurada com una comunitat igualitària. Per mi, Hobbes defensa més o menys el mateix que Rousseau però amb arguments més caducats i menys convincents. Estic més d’acord amb que Rousseau defensi un sistema més democràtic que la nostra pròpia democràcia que no pas, com diu Hobbes que un sistema democràtic amb un cap fort i absolut, escollit lliurement per a tots i capaç d’imposar les seves lleis.

COMPARACIÓ ENTRE DOS FILÒSOFS:

- Thomas Hobbes pertany a un altre època(1588-1679) que Jean-Jacques Rousseau(1712-1778).
- Hobbes parteix d’una consideració pessimista dels éssers humans m’entres que Rousseau parteix de la hipòtesi d’un home actual solitari.
- Hobbes afirma que “l’home és un llop per a l’home”, és a dir hi ha una guerra de tots contra tots m’ entres que Rousseau defensa que un home natural solidari pot ser bo per la naturalesa.
- Hobbes defensa que només un cap fort i absolut, farà possible una societat on es pugui conviure en pau, m’entres que Rousseau defensa la estructura de la societat com una comunitat igualitària i poc nombrosa, és a dir sostinguda per la voluntat general.
- Rousseau defensa un sistema més democràtic que la nostra democràcia, en canvi Thomas Hobbes defensa també un sistema més o menys democràtic, però la llibertat absoluta se la queda el rei.
- Rousseau defensa que hem de renunciar a la nostra llibertat natural a canvi de llibertat civil i Hobbes diu que hem de renunciar a la nostra llibertat a canvi de protecció.

THOMAS HOBBES

Nació en 1588. Conoció en Oxford la Filosofía Escolástica, que no llegó a convencerlo. Trabajó como preceptor de familias nobles, lo que le permitió conocer Francia y tomar contacto con el cartesianismo, que lo impresionó hondamente. Escribió sus Objeciones a las Meditaciones cartesianas, que fueron contestadas por el propio Descartes. Entre los años 1640 y 1651 residió en París pero en calidad de refugiado por haber defendido al partido realista en Inglaterra. En 1651 retornó a una Inglaterra entonces más tolerante y, con la llegada de Carlos II al trono (ex discípulo suyo) en 1660, recibió una pensión real y volvió a tener acceso a la más alta esfera del gobierno. En 1666 la Cámara de los Comunes investigó su Leviatán porque se lo sospechaba de ateísta. Murió en el año 1679.

Entre sus obras se destacan Elementos de Filosofía, que incluye De cive (1642), De corpore (1655) y De homine (1658), y Leviatán (1651), la más conocida de sus obras, en la que expone sus argumentos en favor de un gobierno monárquico de poder absoluto.
Hobbes sostenía un materialismo mecanicista. Según él todo es material, tanto las cosas naturales como las artificiales e incluso las espirituales. Y la materia se encuentra regida por las leyes del movimiento.

Doc.1- pàg 120 (L'INDIVIDUALISME POSSESSIU)

1. Aquest text, ens comenta que podem viure lliures de les relacions de la nostre societat, no som dependents de altres persones no som dependents de tot el que ens envolta. Podem viure lliurement apartats de les relacions amb els altres, però el ser humà necessita socialitzar les seves idees els seus pensaments, en definitiva necessitem relacionar-nos.

2. L’INDIVIDU I LA SOCIETAT.

3. En el text, ens esmenta els trets característics de l’ individualisme possessiu. Aquest trets són molt curiosos ja que ens diu que el ser humà és un home lliure de la dependència de les voluntats dels altres, es lliure de socialitzar- se amb altres persones, l’individu és essencialment el propietari de la seva persona i de les seves capacitats. Però cada ser humà té diferents capacitats que altres individus no tenen però be és cert que tindran altres, això vol dir que és necessari per a l’evolució de la nostra societat l’ intercanvi de capacitats i d’idees que són úniques en l’individu i que fàcilment són intercanviables per compartir diferents opinions sobre diferents aspectes en la nostra vida. Bé és cert que cadascú és lliure de la dependència dels altres, pot ser cert però no ho apliquem a la pràctica per dir-ho d’alguna manera.

DEFINICIONS:

Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món.

Raó pràctica: ús de la raó que mira d’orientar l’acció, pel la qual s’oposa a les passions per orientar-nos cap a la consecució d’un ideal moral que la raó mateixa ha fixat.

Metafísica: part de la filosofia sobre allò que es troba més allà dels sentits.

Ultimitat: part de la metafísica que tracta d’ arribar a les qüestions últimes.

Subjecte: protagonista de l’acció de conèixer.

Opinió: és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat

Interès emancipador: consisteix en alliberar els éssers humans de la denominació i la repressió.

Dogmatisme: posició d’aquells que estan segurs de conèixer.

Escepticisme moderat: part de l’escepticisme que diu que ens em de comportar amb allò que és més probable.

Perspectivisme: és pot arribar a conèixer conjugant totes les perspectives de cada un de nosaltres.

Realisme: model explicatiu del coneixement que diu que l’objecte de conèixer, existeix per si mateixa, independentment del subjecte.

Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.

Noesi: consciència que s’obra a la realitat.

Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització, etc.

Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

Autoritat: afirmació que s’accepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.

Evidència sensible: primers principis evidents, com el principi d’identitat i el de no- contradicció.

Adequació: la veritat s’entén com una relació especial d’ajust entre dos elements.

Coherència: veritat de la qual depèn de l incorporació possible o impossible al conjunt de proposicions que tenim ja per certes

Pragmatisme: accepta la teoria de l’adequació, però la interpreta tenint en consideració la utilitat dels enunciats per resoldre els problemes vitals.

Consens: acord entre una comunitat.

Contingent: realitat que és però podria no existir.

Necessari: allò que és i no pot no ser.

Virtualitat: conjunt de percepcions i sensació generades amb ajuda d’un suport tècnic.

Imatge d'un joc virtual.

Allò que és virtual és real?

Prodriem definir realitat com allò que és virtual? Jo pensó que aquest concepte no és gaire convincent.

És cert el que és real, per tant, és real allò que és virtual? Allò que és virtual és fals, no és real, se’ns mostra com una aparença davant nosaltres, per tan és irreal. Per exemple, Lara Croft és un esser virtual. Amb aquest personatge ens volen transmetre un concepte de la realitat falç, és a dir, amb aquest personatge el que fan és intentar imitar i reproduir la realitat el més ben fet possible. I quan ens referim a imitar la realitat, estem dient que mostrem allò com aparença del que és pur del que és cert. El que és virtual no deixa de ser allò tal com se’ns apareix i no tal com és.

Doc.9 - pàg 45

SABER CIENTÍFIC

EVOLUCIÓ DEL TERME DE LA CIÈNCIA:
1. Ciència: experimentació i matemàtiques.

2. Filosofia: saber.

TIPUS DE CIÈNCIA:

1. Formals: la lògica i l’aritmètica, teoría del conjunt, geometria, àlgebra.

2. Empíriques:
- Les socials : sociologia, psicologia, economia.
- Les naturals: fisiques(física, química, geologia, etc), o biològuiques (biologia, fisiologia, anatomia, botànica, genètica, etc)


MÈTODES DEL SABER CIENTÍFIC

1. Mètode de les ciències:
- Axiomes, regles de formació i transformació.
- Deducció i inducció.

2. Mètode hipoteticodeductiu:
- Enunciats protocolaris, lleis i teories.
- Pasos a seguir:
1r. Observació i experimentació.
2n. hipòtesis explicatives.
3r. Formular matemàticament.
4t. Conseqüències sotmeses a contrastació (verificació o falsació)
5è. Hipòtesis s’accepta com a llei.

3. Mètode de les ciències socials:
- Realitat social
- Enfocament metodològic: explicar un fenòmen i compendre un esdeveniment.
- Tècniques: quantitatives i qualificatives.

UN CANVI HISTÒRIC

JOAN CAÑETE BAYLE WASHINGTON

La ferotge urgència de l'ara" que va encunyar en el seu moment Martin Luther King i que Barack Obama ha repetit centenars de vegades els dos últims anys de campanya es va imposar als EUA als prejudicis racials, a la majoria conservadora de la societat i al discurs de la por. Amb un missatge basat en el canvi que ell mateix personifica, un jove senador de 47 anys anomenat Barack Hussein Obama amb un escàs currículum, de pare negre de Kenya i mare blanca de Kansas, es va proclamar a la matinada nou president dels EUA al derrotar John McCain. El somni que va tenir fa 45 anys el malaguanyat doctor King es va fer corpori en una jornada, sense discussió, històrica.La nit va tenir color blau, el del Partit Demòcrata, des del principi. La primera bona notícia que va rebre la campanya d'Obama va ser que havia mantingut Pennsilvània, la cistella en què McCain havia posat tots els ous per intentar compensar pèrdues per altres llocs. Va perdre amb claredat, i una enquesta a peu d'urna en aquest estat va enviar un missatge inequívoc del que significa Obama: dels electors que van dir que en el seu vot hi havia influït la qüestió racial, sis de cada deu van optar pel candidat demòcrata.

JAMES WILLIAM (1842-1910)

Filòsof i psicòleg nord-americà, nascut a Nova York, i un dels fundadors del pragmatisme. Es va educar a Europa, el mateix que el seu germà novel·lista, nacionalitzat britànic, Henry James (1843-1916), i va estudiar medicina a Harvard, graduant-se el 1869; va començar ensenyant fisiologia, però es va inclinar primer cap a la psicologia -va introduir la psicologia experimental en EE. UU. i la seva obra Principis de psicologia (2 vols., 1890), basada en la psicofísica de Fechner, en Wundt, Darwin i Huxley, va ser considerada fonamental-, i després cap a la filosofia. Al seu voltant va reunir a un molt notable grup de filòsofs, entre ells, George Santayana. Un altre dels interessos fonamentals de James va ser la moral i la religió.Va mantenir una estreta amistat amb Henri Bergson, autor que el va influir en diverses de les seves idees principals, especialment en la tesi del stream of thought, de natura semblant al élan vital bergsonià)Tots els seus centres d'interès els integra James en la seva filosofia del pragmatisme. Per a ell, el pragmatisme, a més de representar la seva frontal oposició de tipus empirista (ell denominava al seu pensament «empirisme radical») a la filosofia llavors dominant, l'idealisme, és primer que res un mètode d'aprofundir en les qüestions que interessen a l'home, i en segon lloc una teoria de la veritat , o del sentit dels enunciats, que no arriba a conèixer-se més que en termes de conseqüències pràctiques; tot un altre concepte de veritat; -intel·lectualista, per altres- és estèril.El sentit pragmàtic de veritat; obligar a mirar tota qüestió, teòrica o pràctica, segons les conseqüències que porta en el futur, de manera que el pensament vertader també és útil; primer que res es compleix al terreny del pensament, la segona cosa en el de la conducta. Així, hipòtesi diferents que no tinguin conseqüències rellevants diferents, són inútils i buides de sentit. Per aquesta mateixa raó critica el dualisme de Descartes;entre subjecte pensant i natura externa; no hi ha oposició, sinó mútua determinació i fusió, i la consciència no és sinó estats de consciència i aquests, no una altra cosa que els fets de la «pura experiència».El criteri de la veritat com a utilitat és, en definitiva, el mode pragmàtic de reconèixer la verificabilitat de les idees: el seu resultat en el nostre procés d’adaptació al món .En El filòsof moral i la vida moral (1891) i en La voluntat de creure (1897), sobretot en aquest últim, defensa el dret a la creença no sols religiosa, sinó moral i fins i tot científica: la voluntat de creure està en el dret a la imaginació i a la hipòtesi atrevida; la pràctica, si de cas, haurà de refutar-les. Idees semblants sosté respecte a la idea de Déu i de religió, que desenvolupa en Les varietats de l'experiència religiosa (1902), en Un univers pluralista (1909) i en l'últim capítol de Pragmatism, on defensa un naturalisme i un moralisme tolerant, al qual dóna el nom de «pluralisme». D'altra banda, i en això sobretot, «cadascú correrà la seva pròpia aventura».

TERCER COMENTARI - DOC.8

1. Aquest text, té com a idea principal la paraula veritat. Aquesta paraula utilitzada ja tantes vegades per l’ésser humà, que ja ens hem oblidat del significat real de la veritat i de la concordança del seu símbol amb la paraula.

2. QUIN SIGNIFICAT TÉ LA VERITAT?

3. En el text, ens esmenta la paraula veritat com a rutinària. I és així com ha de ser perquè recordem el que és realment, per recordar la certesa de la paraula en si. Quan diem que una cosa és certa o verdadera ( és una verdadera sorpresa que m’hagis vingut a veure ), ens referim a que pensem que allò que estem dient és real, és pur.
La realitat va totalment lligada amb la veritat, ja que les dos són indispensables per els seus significats. Però no és cert que més cops que menys amaguem la realitat o la certesa de les coses? Si és així, que ho és ens estem saltant el significat de les paraules veritat i realitat i ens estem saltant la concordança entre elles dues, ja que quan nosaltres afirmem una cosa que és certa o que és real, ha de concordar obligatòriament perquè sense la concordança no hi ha certesa, realitat, puresa en les nostres paraules. Cada cop més aquesta concordança l’estem perdent.

4. Aquest text defensa sobretot un criteri de la veritat , que és la coherència i la lògica. Aquest consisteix comprovar que no hi ha contradicció entre els enunciats que pertanyen a un mateix sistema, i que aquest es deriven necessàriament dels axiomes o principis establerts. Aquest criteri el compararia amb dos totalment contrari a ell. L’autoritat que defensa que l’afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria. I la tradició que pren com a cert allò que al llarg del temps s’ha acceptat com a cert i gaudeix d’un suport popular o institucional.

Fotografia: MARTIN HEIDEGGER