JAMES WILLIAM (1842-1910)

Filòsof i psicòleg nord-americà, nascut a Nova York, i un dels fundadors del pragmatisme. Es va educar a Europa, el mateix que el seu germà novel·lista, nacionalitzat britànic, Henry James (1843-1916), i va estudiar medicina a Harvard, graduant-se el 1869; va començar ensenyant fisiologia, però es va inclinar primer cap a la psicologia -va introduir la psicologia experimental en EE. UU. i la seva obra Principis de psicologia (2 vols., 1890), basada en la psicofísica de Fechner, en Wundt, Darwin i Huxley, va ser considerada fonamental-, i després cap a la filosofia. Al seu voltant va reunir a un molt notable grup de filòsofs, entre ells, George Santayana. Un altre dels interessos fonamentals de James va ser la moral i la religió.Va mantenir una estreta amistat amb Henri Bergson, autor que el va influir en diverses de les seves idees principals, especialment en la tesi del stream of thought, de natura semblant al élan vital bergsonià)Tots els seus centres d'interès els integra James en la seva filosofia del pragmatisme. Per a ell, el pragmatisme, a més de representar la seva frontal oposició de tipus empirista (ell denominava al seu pensament «empirisme radical») a la filosofia llavors dominant, l'idealisme, és primer que res un mètode d'aprofundir en les qüestions que interessen a l'home, i en segon lloc una teoria de la veritat , o del sentit dels enunciats, que no arriba a conèixer-se més que en termes de conseqüències pràctiques; tot un altre concepte de veritat; -intel·lectualista, per altres- és estèril.El sentit pragmàtic de veritat; obligar a mirar tota qüestió, teòrica o pràctica, segons les conseqüències que porta en el futur, de manera que el pensament vertader també és útil; primer que res es compleix al terreny del pensament, la segona cosa en el de la conducta. Així, hipòtesi diferents que no tinguin conseqüències rellevants diferents, són inútils i buides de sentit. Per aquesta mateixa raó critica el dualisme de Descartes;entre subjecte pensant i natura externa; no hi ha oposició, sinó mútua determinació i fusió, i la consciència no és sinó estats de consciència i aquests, no una altra cosa que els fets de la «pura experiència».El criteri de la veritat com a utilitat és, en definitiva, el mode pragmàtic de reconèixer la verificabilitat de les idees: el seu resultat en el nostre procés d’adaptació al món .En El filòsof moral i la vida moral (1891) i en La voluntat de creure (1897), sobretot en aquest últim, defensa el dret a la creença no sols religiosa, sinó moral i fins i tot científica: la voluntat de creure està en el dret a la imaginació i a la hipòtesi atrevida; la pràctica, si de cas, haurà de refutar-les. Idees semblants sosté respecte a la idea de Déu i de religió, que desenvolupa en Les varietats de l'experiència religiosa (1902), en Un univers pluralista (1909) i en l'últim capítol de Pragmatism, on defensa un naturalisme i un moralisme tolerant, al qual dóna el nom de «pluralisme». D'altra banda, i en això sobretot, «cadascú correrà la seva pròpia aventura».