Activitat 13

En aquest text, Aristòtil fa una clara referència la seva ètica i als aspectes que aquesta comporta com per exemple que és i quins tipus de virtut hi ha segons aquesta teoria. Amb la referència que aquest filòsof fa del terme mitjà podem relacionar les seves característiques amb les conclusions que fa en aquest petit fragment. Aquest terme mitja és el situat entre l’excés i el defecte però no és solament això sinó que aquest s’adquireix a través d’un desenvolupament de la virtut i un ensenyament i aprenentatge continu. Però la mida d’aquest terme mitja no és de caràcter universal, ja que, cadascú pot optar quin és la seva pròpia posició segurament determinada per les diferents passions de l’ésser humà. Per tant, podem definir d’una manera general una posició intercalada entre el defecte i l’excés, però cadascú prendrà la posició que a ell li sembli més correcte. D’aquí deduïm que la moderació correcta determinada per la recta raó només podrà ser adquirida per aquells individus que hagin adquirit un bon hàbit a través de la repetició d’aquest.

Activitat 12 Qué ve abans l'ou o la gallina?

Avui en dia, qui no s’ha plantejat aquesta pregunta i fins i tot intentar respondre-la. Dons bé, sigui quina sigui la resposta sempre hi haurà una afirmació el suficientment vàlida per refutar una opinió o un altre. Personalment, aquesta qüestió no tindria un plantejament tan filosòfic com la gent es pensa, ja que, si el plantegem així ens trobarem en un cercle constant en el que la resposta d’un serà la pregunta de l’altre i així successivament. Però, tot i així podem aplicar-ho amb algunes teories filosòfiques com per exemple la de Parmènides posteriorment nomenada també per Plató. Diríem que del no res no pot sortir res, és a dir, que ni la gallina pot haver sorgit del no res, ni l’ou pot existir sense l’ajuda de la gallina, per tant tornem a ficar-nos en un cercle continu sense cap mena de resposta vàlida. En canvi, si busquem un raonament més de caire científic, trobarem respostes no vàlides perquè no ho sabrem del tot cert però si més convincents. Amb això no vull dir que estigui excloent la filosofia d’aquesta qüestió, simplement apartar-me lleugerament, en aquest cas dels raonaments filosòfics per poder trobar una resposta des del meu punt de vista més fiable.

Activitat 11

El gran filòsof intel·lectualista Aristòtil, ha sigut igual que el seu mestre Plató, una gran influència per a tota la filosofia posterior. Però, no tot són semblances el que relaciona Aristòtil i Plató, ja que, la teoria idealista platònica ha estat criticada i modificada en certs aspectes per la visió realista d’ Aristòtil, tot i que, fa referència en moltes ocasions a les afirmacions formulades per Plató. La característica i diferència principal entre aquest dos grans filòsofs, és que Plató actua de forma transcendent i Aristòtil actua des de dintre de la realitat, per tant, de forma immanent. A més a més, un altre aspecte molt significatiu que marca una gran marge entre les seves teories, és la crítica d’ Aristòtil fen referència al món intel·ligible i sensible i la relació entre les idees i les coses, ja que, Plató diu que les idees eren causes de les coses, en canvi, Aristòtil afirma que les idees no tenen perquè explicar les causes de les coses.

Un cop analitzats els principals trets d’ambdós filòsofs, Aristòtil des del punt de vista personal és el que crec que té una base i una explicació de les coses sensibles i la seva essència, més coherent. Aquesta decantació per aquest filòsof es deguda, a la defensa d’unes afirmacions molt més possibles i vertaderes que les de Plató. A causa del realisme aristotèlic, la teoria està basada en aspectes molt més propensos a la societat i molt més creïbles i entenedors. La creença de Plató en un món intel·ligible, el qual, està format per idees, les quals, estan separades de les coses sensibles i de la matèria, em fa pensar en una teoria més abstracta que ens allunya de l’obtenció de la realitat i la captació de l’essència i ens posiciona en un món sensible replet d’aparences, el qual, per Aristòtil és en aquest món on podem arribar a la veritat absoluta.

Temes tractats sobre Plató

- El mite del Fedre.

- Distinció entre el món sensible i el món intel·ligible.

- Característiques de l’ànima.
- Funcions de l’ànima.

- Les idees (Idees de bé, bellesa i justícia).

- Conèixer i recordar (reminiscència).

- Participació de las coses sensibles de les idees.

- El demiurg.

- La dialèctica (símil de la línea).

- El mite de la caverna.

- La educació.

- Tipus de virtuts.

- Classes socials.

- El millor tipus de govern.

- Les lleis.

En aquesta pàgina podrem trobar les explicacions de les teories i alguns dels fragments dels llibres de Plató més detalladament i amb més precisió:

http://www.gobiernodecanarias.org/educacion/9/Usr/ibjoa/Filos/tema2.html

L' ànima, parts i relacions amb l'ètica i la política.

Ànima racional (immortal):

- Relacionada amb les parts del cos: cervell
- Relacionada amb el mite del Fedre: Auriga.
- Relacionada amb la virtut: prudència (fronesis).
- Relacionada amb les classes socials: els governants.




Ànima irascible (¿immortal?):

- Relacionada amb les parts del cos: pit.
- Relacionada amb el mite del Fedre: cavall bo, i bell.
- Relacionada amb la virtut: fortalesa (andreia).
- Relacionada amb les classes socials: els guerrers.

Anima concupiscible (mortal) :

- Relacionada amb les parts del cos: abdomen.
- Relacionada amb el mite del Fedre: cavall lleig, dolent i desbocat.
- Relacionada amb la virtut: temprança (sophrosine).
- Relacionada amb les classes socials: els artesans.

PROJECTE 2. Situació històrica europea a principis del segle XIX.

A principis del segle XIX, l’emperador de França, Napoleó Bonaparte havia vençut als països enemics –Àustria i Rússia -, menys Anglaterra. I, per impedir el comerç britànic amb Europa, va ordenar el bloqueig continental a les embarcacions angleses.

Portugal era aliat de Gran Bretanya. Per aquesta raó, es va negar a participar del bloqueig. Com a resposta, els francesos van envair territori portuguès. La Cort lusitana es va refugiar a la seva colònia americana del Brasil on va estar fins el 1821. A la Península Ibèrica, les forces franceses es van apoderar també de Espanya. El rei Ferran VII va quedar en mans de l’emperador francès. En nombre del monarca captiu, els espanyols van reaccionar a la invasió. Per lluitar per la reconquesta del seu territori van formar juntes en diferents ciutats, coordinades després amb la Junta Central a Sevilla.

A la Campanya de Rússia, l’exèrcit napoleònic va patir moltes baixes a causa del fred. Finalment, a l’octubre de 1813 va ser derrotat per els aliats –Àustria i Rússia- a Leipzig. El 31 de març de 1814 els guanyadors van entrar a París. Napoleó va ser desterrat a l’Illa de Elba, prop de la costa italiana. Així es va iniciar a França la Restauració sota el regnat de Lluís XVIII.

A França, el rei Lluís XVIII, va iniciar l’any 1814 la Restauració jurant una “Carta”. A partir d’aquell moment, els súbdits tenien algunes confessions.
- Eleccions per càrregs públics.
- Llibertat religiosa i de premsa.
- Les càrregues impositives es distribuiran entre tots els ciutadans.

A Lluís XVIII el va succeir el seu germà l’any 1824, Carles X. Sis anys més tard, al dissoldre la cambra de diputats i no respectar la llibertat de premsa va provocar l’esclat de la revolució que introduí a Lluís Felip de Orleans.
La Revolució Francesa de 1830, va provocar una reacció en cadena a altres llocs d’Europa: Bèlgica es va independitzar d’Holanda, i Polònia de Rússia. Lluís Felip va regnar amb el suport de la burgesia liberal integrada per comerciants i industrials. Però, el rei va restringir la llibertat de premsa quan aquests sectors van començar a reclamar el sufragi universal i els socialistes van pretendre expropiar les riqueses als capitalistes. Va se rel comen¡ament de la Revolució de 1848.

A més a més, la imposició d’un nou ordre socioeconòmic i jurídic, demandat del liberalisme, era una realitat a l’Europa del segle XIX, i es va vincular a través del cercle revolucionari obert l’any 1789 i continuat en el 1830 i 1848, el de les Revolucions burgeses i liberals europees.

Principals pensaments de la filosofia de Plató

Activitat 10

En aquest petit fragment del Fedó, Plató ens mostra i ens explica la seva concepció de l’ànima i el cos, la qual pertany a la seva època de maduresa. Plató comenta explicant-nos el significat de l’ànima en si i la seva relació amb el cos i totes les coses sensibles que aquest comporta. Aquesta ànima, és un concepte que pertany al món intel·ligible, però a causa de la unió accidental entre cos i ànima, l’ésser humà està destinat a viure sense conèixer realment el seu objectiu, és a dir, el que realment desitja, la veritat. Per tant, les persones solament podem arribar a la veritat, quan aquesta ànima pregonera del cos es separi d’aquest, ja que, el cos és un organisme replet de desitjos i plaers, els quals no són més que matèria i els quals, ens desvien del nostre objectiu. Aquestes coses pertanyents al món sensible ens impedeixen descobrir la realitat absoluta perquè fins que no morim, la dualitat entre cos i ànima i el lligam el qual les uneix, no es trencarà. És a dir, únicament podem arribar al món de les idees amb la mort. Per tant, durant el llarg curs de la nostre vida no podem obtindre una raó absoluta sinó només apropar-nos a aquesta idea i aquest serà el filòsof, que a diferència d’altres pressionats per els plaers, intentarà arribar a aquestes idees immutables i indivisibles i es prepararà per la mort, ja que, és l’única via per arribar a conèixer la veritat.

Activitat 9

1. Introducció. En aquest apartat, Equècrates demana a Fedó que aquest li expliqui les últimes hores que ell va passar amb Sòcrates.
2. Explicació del desig de Sòcrates per morir. Aquí, Sòcrates explica que al filòsof la mort no li hauria de preocupar, perquè l’objectiu del filòsof és conèixer la veritat, i aquesta s’aconsegueix amb la separació del cos i l’ànima.
3. Referent a la immortalitat de l’ànima. En aquesta part, Sòcrates exposa diferents arguments a favor de la immortalitat. Aquest arguments són: la successió de contraris, la participació a la vida, la semblança amb les idees, la reminiscència i l’àtica del domini del cos.
4. Objecció de Simies i Cebes. En aquest diàleg, aquests dos deixebles de Sòcrates aporten dos arguments en contra de la immortalitat de l’ànima. Simies diu que l’ànima és com l’harmonia del cos i aquest té por de que l’harmonia s’acabi quan mort el instrument, que seria el cos.
5. Resposta de Sòcrates a la seva objecció. Sòcrates afirma que Cebes i Simies estan a favor del coneixement com a reminiscència, per tant, a favor de que l’ànima existís abans del cos. Segons Simies, que diu que l’ànima és com una harmonia, Sòcrates diu que no pot existir l’harmonia abans que es creï aquest instrument amb el qual es realitzarà aquesta harmonia.
6. Últims moments de la vida de Sòcrates. Aquí, Sòcrates explica a els seus deixebles el que han de fer després de la seva mort. Aquesta part reflecteix la tristesa dels deixebles de Sòcrates fins en el moment en que es pren la metzina.

Activitat 8

En aquest text, Plató ens mostra una definició i concepte del que són les idees, en aquest cas el coneixement. Però, per definir i arribar a la conclusió de què són aquestes idees i com podem captar la seva essència primer Plató vol arribar a saber què no són aquestes idees i quines característiques han de complir per no ser-ho. A partir d’aquesta reflexió, deduïm que el coneixement és un concepte pertanyent al món intel·ligible, és a dir, continua, immutable i perfecte allunyat de les coses sensibles i de la matèria, que ens desvia del nostre vertader objectiu. Aquesta situació de desnivell i desestabilització establert en el món sensible és el que Plató vol allunyar dels éssers, també relacionats amb el concepte del coneixement, i conduir-nos a la recerca d’un grau de coneixement centrat en les idees amb una validesa universal i totalment objectiva.

Activitat 7

Plató, ens mostra amb el seu escrit del mite de la caverna, la seva pròpia visió de la vida i els conceptes i idees que la formen, però amb aquest text, Plató també mostra sense ell saber-ho una gran concordança entre la visió que ell té del món antic amb el món actual, amb la nostre vida totalment diferent a la vida de fa més de dos mil anys. Aquest text ha anat influint al llarg de la història de la filosofia , fins a arribar als nostres dies, on no només ha influït en la filosofia, sinó que també ha fet en altres àmbits molt comuns en la nostra vida diària i especialment, també en el cinema.
En l’actualitat, la societat viu en un món on la gran majoria de persones estan solament i exclusivament per un propòsit o objectiu, el de treballar per guanyar diners, poder permeteres certs luxes i no tindre cap tipus de preocupació alhora de comprar-se qualsevol objecte. Però realment, només vivim per aquest objectiu al llarg de la nostre vida, o es que estem acostumats a moure’ns a traves d’una capa totalment superficial i llunyana a lo que és realment l’essència de la vida, i la qual no ens deixa veure més enllà sinó només que aparences que ens converteixen en éssers sense un objectiu clar i precís, desconcertats sense saber molt bé quina és la direcció en la qual ens estem dirigint i manipulats per coses que realment no tenen cap significat, coses que ens tornen egoistes i possessius, coses que ens estan mostrant el que no són i que tan sols li donem aquesta importància tan ridícula i insignificant perquè ens limitem a veure només les ombres d’aquestes coses, el seu recobriment, i certament no sabem que hi ha darrere, no captem l’element en si, ja que, el món en que vivim es una falsa realitat, un món sensible. El mateix que nosaltres en certa forma estem creant, no només a nivell personal, també a nivell social. Estem tant acostumats a veure i alimentar-nos, ja sigui de campanyes publicitàries de tot tipus o de productes que la televisió ens ven, que pensem que allò acaba sent real, ja que, aquell objecte en particular que desitgem i que pensem en adquirir-lo no és res més que un conjunt de sensacions i sentits que per a nosaltres signifiquen molt més que això, és a dir, una idea de felicitat, quan només són aparences, ja que, la realitat segons Plató, la trobem en un món intel·ligible on la idea màxima de bé està representada per el Sol. Un element que nosaltres estem tapant cada vegada més per múltiples gasos i fums generats per la fabricació dels propis objectes sensibles, els quals creen aquesta matèria que ens impedeix veure la idea de bé, el Sol, i que ens reté en un món fosc, que no deixa pas a la llum, i ens impedeix veure l’essència de les coses. És a dir, nosaltres mateixos moguts per el desig de plaer ens desviem del nostre objectiu real i creem un entorn que ens conduirà cap a un món imperfecte i material, el qual serà la nostra pròpia destrucció.


Aquest és un vídeo que ens explica la relació de la pel·lícula Màtrix amb la idea principal de "El mite de la caverna":
http://www.youtube.com/watch?v=h0i0A77wj4U&feature=PlayList&p=B0278B1FB2AE2B46&playnext=1&playnext_from=PL&index=51

Activitat 6 - Comentari de "El mite de la caverna".

Aquest diàleg entre Sòcrates i Glaucó, ens mostra el contrast entre un món intel·ligible i un món sensible. Aquesta dualitat entra aquests dos conceptes ens els explica amb l’exemple dels homes que estan empresonats dins d’una espècie de cova. Plató ens introdueix aquest exemple perquè es pugui distingir i veure clara la idea que ell ens vol transmetre. Aquests presoners dins la cova, a causa del pas de altres individus i objectes veuen projectats en ells múltiples ombres per la llum del Sol. Però el que aquests presoners veuen no és l’objecte ni el so real dels individus que parlen sinó una falsa visió o idea d’aquest objectes, una visió de les pròpies ombres. Més tard, Plató ens explica què passaria si un d’aquest homes l’alliberessin a l’exterior. Aquest ésser, un cop fora de la caverna i acostumat al reflex i la llum del sol veuria un altre concepte i idea de les coses que van passant, que per a ell són una falsa realitat, ja que tots els objectes es mostren totalment diferents a com ell els veia i observava a l’interior. Aquest home li semblarà més vertader el que veia anteriorment que no pas el que veu ara un cop al exterior de la caverna, però realment la visió que ells tenien des de l’interior de la caverna era l’aparença i el que ell veu un cop a l’exterior és la realitat. Finalment, si aquest home el retornéssim en el lloc on estava anteriorment hauria de discutir entre els seus companys presoners, de les diferències que hi ha entre el que veuen ells i el que ha vist ell en el exterior, ja que, els presoners només veuen les ombres dels objectes i les persones que passen, però l’home que ha sortit a l’exterior d’aquesta caverna ha vist tot el concepte de l’objecte, és a dir, l’objecte en si. Amb aquest contrast entre realitat i aparença, Plató ens vol definir el món intel·ligible, que és ideal, perfecte i mortal i fen referència al món exterior, a diferència del món sensible, que no és més que una copia de l’altre referint-se especialment a l’interior de la caverna.

Explicació a través d'un vídeo, de "El mite de la caverna":
http://www.youtube.com/watch?v=nxVwsKNv08Q

Activitat 5

En aquest text, Plató fa referència al intel·lectualisme moral formulat per Sòcrates. Basant-nos en les pautes d’aquest mètode que fa referència el filòsof podem dir que ell afirma que la gent normal creu que el coneixement no ens governa, és a dir, no es domina la ciència sinó un altre tipus de coneixement racional. Per tant, hi ha gent que considera que l’ésser humà és racional. L’anima segons Plató creu que té una part racional i irracional, alhora que també creu que el saber coneixement i ciència és una cosa bella.
Aquell que coneix el bé i el mal fa el bé, ja que, si fa el mal vol dir que no coneix el bé i per tant aquestes persones segons la teoria que fa referència en el text, haurien d’anar a l’escola i no a la presó. Aquesta ciència és per a l’home la millor auxiliar de l’enteniment perquè hi han persones que es deixen portar per les passions i no per les raons, és a dir, són esclaus del plaer. Però al contrari d’aquestes persones estan las que dominen la raó que saben que han de fer i com han d’actuar en cada moment.

PROJECTE 1. Georg Wilhelm Friedrich Hegel - Vida i obra

Filòsof alemany, i màxim representant del liberalsime, va nèixer a Stuttgart el 27 d’agost de 1770, fill d’un funcionari de la hisenda pública, Hegel va créixer en un ambient pietista protestant y va estudiar els clàssics grecs i llatins. Animat per el seu pare per fer-se pastor protestant, en el 1788 va ingressar al seminari de la Universitat de Tubinga, on va començar una amistat amb el poeta Friedrich Hölderlin y el filòsof Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling, compartint amb ells el seu entusiasme per la Revolució Francesa i l’antiguitat clàssica. Després de completar un curs de Filosofia i Teologia, i decidir que no volia seguir la carrera religiosa, en el 179 va començar a exercir coma preceptor a Berna (Suiza). L’any 1797 va aconseguir un càrrec similar a Frankfurt, però dos anys més tard el seu pare va morir, deixant-li una herència que li va permetre abandonar el seu treball com a tutor.

En el 1801 es va traslladar a la Universitat de Jena, on va estudiar, escriure i on va aconseguir un lloc com a professor. Allà va concloure la Fenomenologia del esperit (1807), una de les seves obres més importants. Va estar a Jena fins octubre de 1806, quan la ciutat va ser ocupada per les tropes franceses i per aquesta raó es va veure obligat a fugir. Des de 1807 fins 1809, un cop gastada la herència paterna, va treballar com a redactor en l diari Bamberger Zeitung de Baviera. Però, el periodisme no li va agradar i l’any 1809 es va traslladar a Nuremberg.

Durant els anys que va residir a Nuremberg, Hegel va conèixer i va contraure matrimoni amb Marie von Tucher, de qui va tenir tres fills: una nena (que va morir al poc de néixer) i dos nens. Abans del seu matrimoni, Hegel havia tingut un fill il·legítim que acabaria vivint a la llar dels Hegel. Després de haver treballat amb la seva redacció durant sis anys, va publicar a Nuremberg un altre dels mes coneguts escrits, Ciència de la Lògica (1812-1816). En el 1816 va acceptar la càtedra de Filosofia a la Universitat de Heidelberg i, poc després va publicar de forma sistemàtica els seus pensaments filosòfics a la seva obra, Enciclopèdia de les ciències filosòfiques (1817). Seguidament, en el 1817 va ingressar a la Universitat de Berlín, institució en la qual va esposar i ensenyar el conjunt del seu pensament fins la seva mort, en aquella mateixa ciutat el 14 de novembre de 1831.

La última gran obra publicada per Hegel va ser La filosofia del Dret (1821), encara que algunes notes de les seves conferències i classes, junt amb apunts dels seus alumnes, van ser publicats després de la seva mort. En el conjunt d’aquests treballs es troben Estètica(1832), Lliçons sobre la filosofia de la religió (1832), Lliçons de la història de la filosofia (1833-1836) i Lliçons de la filosofia de la història (1837). Molt influït per les idees dels grans pensadors grecs, també conegué les obres del holandès Baruch Spinoza, Johann Gottlieb Fichte y Schelling. La filosofia de Hegel va sorgir estretament vinculada amb la situació social, cultural i filosòfica del seu temps, a la vegada que és una resposta racional als problemes plantejats per aquella situació.

Pàgines amb més informació sobre la seva vida i principalement la seva obra:

http://www.monografias.com/trabajos10/geor/geor.shtml

http://www.tarahumaralibros.com/especial/?id=55481

Activitat 4 - Del no res no pot sortir res

Aquesta frase, utilitzada per Parménides ha sigut clau per el desenvolupament de la filosofia que ha arribat fins els nostres dies. Alguns filòsofs presocràtics l’utilitzen per raonar don provenen sobretot els diferents elements del logos i la physis, és a dir, aquests elements no poden tenir ningun origen concret, sino que són eterns i han estat sempre presents. Hi han múltiples conclusions sobre el significat d’aquesta frase, però totes tenen un punt en comú. No podem parlar del no res, ja que, no hi ha vocabulari existent per parlar-hi perque a la mínima que ja emprem termes existents per descriure el no res, estem descrivint alguna cosa que ja és, que es pot pensar i que és real. D’alguna forma ens trobem limitats per les postres pròpies paraules. D’aquest no res no podem extreure cap element tangible, ja que, aquests elements del cosmos són i han sigut constants sempre. Tot és en conjunt, una roda sense ningun inici ni final, sense passat ni futur, i a causa d’aquesta deducció, l’eternitat és l’opció correcta perque no es pot passar del no ésser al ésser.

Activitat 3

En els cinc petits fragments de Parmènides, podem analitzar la visió que ell té respecte l’ésser. El seu coneixement es basa en el que és i que no és no-esser. És a dir, l’ésser és únic, no hi ha un altre, és irrepetible i per tant en contraposició diu que no és i que és necessàriament no-ésser, ja que, com no existeix, no pots pensar-hi, no pots treure ninguna conclusió vàlida. D’altre banda, aquest ésser ens diu Parmènides, que és equivalent al pensament perquè el fet de pensar és real i per tant l’esser també ho és. En conclusió amb aquest raonament, és que allò que es pot dir i pensar ha de ser, ja que, sinó hi fos no hi podriem pensar ni dir perquè en el moment en que estem actuan vol dir que allò amb el que ens basem existeix perquè del no res no pot sortir res. Finalment, Parmènides veu l’ésser com una esfera eterna, que sempre retorna al mateix lloc. Una esfera present i continua.

Activitat 2

Heràclit, ens vol fer entendre en aquests fragments que l’home és un ésser capaç d’utilitzar la raó, però aquest ésser humà ignora i desconeix dels seus actes. D’altre banda, el filòsof creu que la naturalesa (physis) i el logos estan formats per elements contraposats però a la vegada dependents un de l’altre, ja que, un sense l’altre no podrien existir. Finalment, Heràclit ens fa veure que realment la natura està en un canvi etern i continu i que tot els elements per molt diferents que siguin estat totalment relacionats.

Els orígens de la filosofia

La filosofia grega no va començar a Atenes sinó a les colònies gregues de l'Àsia Menor. A ciutats com Milet, Efes, Clazòmenes, hi va haver condicions especials per produir aquesta nova manera de mirar el món i els éssers humans.

Activitat 1

Anaximandre agafa les dues referències de l’ésser humà: naixement i destrucció, segons les quals son imprescindibles per entendre un ordre en el temps. Interpreto que aquest ordre en el propi ésser humà que s’ha de preocupar, -segons les necessitats que li dona la vida -, de trobar un equilibri o que li porta a la destrucció, per exemple, si apliquem això a la actualitat i posant com a exemple l’escalfament del planeta, sinó es controla aquests ordre pot arribar un desordre provocat per la injustícia de l’ésser humà de no haver-lo conservat.

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA - 2n de Batxillerat

Aquest curs, estudiarem els diferents filòsofs que han agut des dels inicis de la filosofia fins als nostres dies i els diferents pensaments i opinions que aquests filòsofs tenen sobre les grans qüestions que es plantegen i sobre un gran ventall de temes filosòfics.

Opinió personal del curs

Aquest curs de filosofia, a sigut el primer que em cercat al llarg dels nostres anys d’estudiants i ens ha vingut tot de nou. Em trobat molt interessants les qüestions que planteja la filosofia i els seus representants com Sòcrates, Kant i Aristòtil. Ens ha resultat innovadora aquesta matèria, ja que, no havíem fet mai una igual, però si que si apropessin. Estudiar i comentar les diferents teories de la veritat, els models explicatius del coneixement, els diferents tipus de felicitats i per a qui és defensada, ha sigut fruit de diversos i intensos debats i intercanvis d’opinions entre els companys de classe. Finalment, al llarg de tot un curs treballant amb aquesta matèria i junt amb una petita pinzellada del què és la ciutadania, aquesta assignatura, ens a fet pensar i repensar preguntes i plantejaments que mai sens agüessin ocorregut i reflexionar i discutir sobre el gran ventall de interessants dubtes que planteja la filosofia.

TEMA 10: Dilema 2 i 3

DILEMA 2

1- Què ha de fer l’Alfons? Per què?
Crec que ha obrat bé canviant de feina. Perquè si aquest exemple l’amplifiquem a altres casos realment dolents, com per exemple quan un pare ven drogues per mantenir a la seva família, també opinaríem que seria una bona opció canviar de feina.

2- L’Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar actual de la seva família pel benestar futur de la humanitat? Per què?
Si, perquè aquest sacrifici de canviar de feina per el benestar de la humanitat el fa també indirectament per el benestar de la seva família, ja que, la seva família també forma part de la humanitat.

3- Tenim obligacions amb les generacions futures?
Crec que per la major part si, ja que, nosaltres som un exemple per les generacions menors, si nosaltres no actuéssim de forma correcta en molts àmbits, ja sigui en l’escalfament global, la contaminació o en l’educació que transmetéssim als nostres fills, això podria repercutir sobre les generacions posteriors a les nostres.

4- Com es pot resoldre el conflicte entre el dret dels pobres a explotar la seva riquesa natural per subsistir i el dret de la humanitat a mantenir els “pulmons de la terra?
La resposta a aquesta pregunta pot englobar moltes opinions. Jo crec que lo millor seria buscar un terme mitjà entre les dues opinions de diferents posicions.

5- De qui són responsabilitat els problemes mediambientals? Dels governs? Dels individus? Per què?
De la humanitat en general. Primerament, si el govern que presideix un país na fa molta campanya contar aquest problemes i no es preocupa de solucionar-los, és una factor en contra. Però, si el govern dóna exemple de solucionar aquest problemes i empenya a la gent a participar i a col·laborar i el 80% de les persones no ajuda, és un problema dels individus.

6- pot privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència? Per què?
No, però si que es poden regular. Si un poble explota un tipus de planta que dóna aliment, es preferible no prohibir-los d’aquest aliment i més si és una comunitat pobre, però si que es pot regular-ne l´ ús i subministrar-los d’altres aliments més abundants.


DILEMA 3

1- Què ha de fer el professor?
Des del punt de vista d’un alumne crec que el professor no ha de cedir a pujar-li la nota. El professor li ha posat la nota que es mereix a l’alumne com li ha posat la nota corresponent a cada un dels seus alumnes, és a dir, el professor ha de ser just i no pujar-li la nota.

2- Analitzant-ho exposant una columna les conseqüències que té pujar-li la nota i en una altra no pujar-li.
. Pot estar en dubte la seva professionalitat com ha professor, ja que, no pot tenir favoritismes cap a uns i cap a altres no.
. Si a un alumne li puja la nota, evidentment com a l’alumne que li ha pujat la nota, no és la nota que es mereix. Altres alumnes es poden queixar i reclamar notes amb tota la raó.

3- Veus algun conflicte entre felicitat i justícia? On?
Jo cerc que en aquest cas la felicitat va lligada a la justícia. Per el professor posar-li la nota que li correspon, és la seva feina apart d’ensenyar. Per tan la seva feina l’està fen bé. En el cas d l’alumne si no li puja la nota, cosa que per ell no és justa, no és feliç. Això vol dir que van els dos termes lligats entre ells.

Comentari de text 2: La societat i l’estat (pàg. 237).

1- Aquest text, ens mostra el principal reconeixement entre l’estat modern l’estat de l’ antiguitat. La base d’aquesta última, la esclavitud, és en certa forma una característica de la societat civil en la qual vivim avui dia. L’individu format per aquesta societat actual és “esclau” d’altres aspectes.
2- La relació entre l’estat de l’antiguitat i l’actual.
3- Segons el criteri de Harx, són gairebé iguals la significació del reconeixement dels drets de l’home i el reconeixement de l’esclavitud a l’antiguitat. El significat d’esclavitud pot tenir molts matisos, però si anem a les arrels, el concepte es pot aplicar en múltiples aspectes. La persona esclava en l’antiguitat era una persona sense cap poder econòmic i sobretot sense drets humans. En canvi, la societat civil actual ens porta a comportar-nos i actuar en moltes ocasions, de forma egoista de tal manera que utilitzem a les persones com a mitjans i no com a fins, és a dir, les instrumentalitzem per interès propi. Tota aquesta situació que ens envolta, ens condueix molts cops a transformar-nos en esclaus del treball assalariat, concepte del qual té un significat molt similar al de l’antiguitat.

Comentari de text i vida de Jürguen Habermas

- De quina manera l’autor caracteritza la ciutadania en aquest text?
La ciutadania la caracteritza com un sentit inclusiu d’una autolegislació que incorpora per igual tots els ciutadans.


- Per què diu que el principi de voluntarietat ha de ser considerat a l’hora d’entendre la nacionalitat del ciutadà?
Perquè el ciutadà interpreta la nacionalitat no com un rebuix, sinó com una acceptació per ell mateix.


- A què es refereix quan esmenta “l’afirmació de la independència nacional”?
Al sentit col•lectivista social el qual forma part d’un grup ètnic.


- I quan esmenta “la realització de la identitat nacional”?
A persones lliures en una comunitat de dret en que participen de lleis regulades que comporten un procediment democràtic.

- Per què considera que aquests modes d’entendre la democràcia són excloents?
Perquè és la millor garantia d’integració social.


Jürgen Habermas
(Düsseldorf, Alemania, 1929) Sociólogo y filósofo alemán. Principal representante de la llamada «segunda generación» de la Escuela de Frankfurt, entre 1955 y 1959 trabajó en el conocido Instituto de Investigación Social de la ciudad. Enseñó filosofía en Heidelberg y sociología en Frankfurt, y dirigió el Instituto Max Planck de Starnberg entre 1971 y 1980. Su ingente obra filosófica trata de recuperar un punto de contacto entre teoría y praxis, frente a la pretendida neutralidad de los saberes positivos y científicos. Según Habermas, no es posible una objetividad ajena a valores e intereses, razón por la cual aquellos saberes resultan reductores, en la medida en que se basan en una razón meramente instrumental. Resultado de ello, de acuerdo con su crítica, es la creciente burocratización de la sociedad a todos los niveles y la despolitización de los ciudadanos. Habermas propone una «razón comunicativa», cuyo fundamento sería el carácter intersubjetivo y consensual de todo saber, y que devolvería a la sociedad el control crítico y la orientación consciente de fines y valores respecto de sus propios procesos.

Fonaments de l'estat democràtic i social de dret

Aquest powerpoint, principalment es basa en la definició en si de l'estat social i democràtic de dret, és a dir, què és i quines característiques té. La estructura del powerpoint ha estat realitzada per el seguiment dels principals punts del tema. Un nou concepte de llibertat, de l'estat liberal de dret a l'estat democràtic de dret, l'estat social i democràtic de dret i finalment la recuperació de la societat civil.

Fonaments De L’Estat Social I DemocràTic De Dret

View more OpenOffice presentations from Alexandra Valtueña.

DEFINICIONS:

Intel·lectualisme moral: posició que identifica el saber amb la virtut.

Maièutica: és l'art de donar a llum la veritat.

Hedonisme: teoria moral que identifica el bé amb el plaer.

Feliçitat (Aristòtil): per Aristòtil, la feliçitat és du a terme l'activitat pròpia de l'ésser humà, és a dir, l'activitat intel·lectual.

Prudència: és la virtut intel·lectual que consisteix la "saviesa pràctica" perquè ens ajuda a deliberar bé, porposant-nos el que ens convé en el conjunt de la nostra vida.

Pau interior: consisteix en ser concient, de que el món exterior no està a les nostres mans .

Aritmètica dels plaers: teoria utilitarista que defensa més els plaers i menys el dolor.

Utilitarisme de la regla: exigeix tenir en compte si l'acció en què ens trobem es sotmet per la bondat de les regles que considerem morals per la bondat de les conseqüències.

Ética deontològica: ética que es centra més en el deure moral que no pas en la felicitat.

Imperatiu categòric: ordre que obliga de forma universal i mana sense condicions, sense prometre res a canvi.

Dignitat humana: és una idea que afirma, que l'ésser autònom és únic i no té preu, sinó dignitat.

Intuïcionisme dels valors: afirma que podem captar esl valors a través d'una intuició emocional.

Comunitarisme: és una ética que defensa les comunitats concretes davant la pèrdua d'identitat i de l'individualisme.

Universalisme: defensa que hi ha uns valors que tothom ha de compartir.

La persona té dignitat i no preu (Comentari Doc.9 - pàg 200)

1. En aquest breu fragment de Kant, tot roda envers a un tema principal. Què és i què no és digne, i si ho és, quins altres factors estan relacionats. Kant deixa molt clar que l’ésser humà té un valor absolut i que per tan té un fi en si mateix i si té un fi en si mateix és que tota la humanitat té dignitat, tots som iguals i ningú està ni per sota ni per sobre nostre.

2. L’ ésser humà, no és un producte comercial.

3. Per començar, estic totalment d’acord amb l’opino de l’autor d’aquest text. Mostra molt bé el que realment som i tenim cadascú de nosaltres, dignitat. Però, aquesta dignitat no sempre ha sigut ni és respectada per la societat. L’home és un llop per l’home. Amb aquesta expressió, vull donar exemple a actes de violència de gènere, racisme, persones aporofòbiques, i molts més actes i pensaments que les persones hem tingut al llarg de la història. Aquestes persones, que per sort són la minoria tractes a les altres no com si tinguessin un fi en si mateix, sinó com si fossin un mitjà. I com ja he esmentat abans, l’ésser humà té un valor humà, que encara que molts cops no sigui respectat, sempre estarà present gràcies a la moralitat.

És realment millor ser un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet?

Mill diu que és millor ser: “ Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet", és a dir, és millor ser “una persona insatisfeta que un porc satisfet”. Primerament, aquesta frase té un ampli ventall d’ opinions diferents, les quals, jo defenso per una banda la del Sòcrates insatisfet i d’altre banda la del ximple satisfet.

L’opinió de Mill respecte els plaers superiors i inferiors, trobo que és un pensament que generalitza i engloba bastant el que és una opinió diferent per a cadascú de nosaltres. Personalment, estic d’acord amb que és millor ser una persona insatisfeta i anar sempre més enllà i, per dir-ho d’alguna manera no conformar-te solament amb el que tens. Però no sempre s’ha de viure insatisfet, ja que, al llarg de la vida poden succeir infinitat de coses i en moltes ocasions, més val ser un ximple i feliç satisfet que un amargat insatisfet. La frase de Mill reflexa el que és el seu pensament i com veu ell el que pot ser o no millor o pitjor. Finalment, i des del meu punt de vista, el millor és no partir tan d’un pensament intolerant respecte a una forma de ser i buscar un terme mitjà entre ser satisfet i insatisfet.

Obrar conforme a la virtut més perfecta. Doc.3 - (pàg 195)

1- Aquest text d’ Aristòtil, ens vol fer entendre que cada acció realitzada per l’ésser humà té un fi en si mateixa, és a dir, a cada persona de la societat li correspon una funció específica a causa de les seves múltiples i més característiques virtuts i aquestes virtuts formen part d’un bé comú.

2- Títol: Les funcions i virtuts de l’ ésser humà.

3- Aristòtil, diu que tota funció de l’home està marcada per la seva ànima i la seva raó. Per exemple, si una persona té com a virtut dianoètica uns bons valors i saber on hi ha un límit, voldrà dir que té una certa prudència. Aquesta prudència que defensa l’autor en les persones, es refereix al saber triar i buscar un terme mitjà. Cada una d’aquestes accions no mancades de raó i realitzades per l’home bo, podem dir que entren en una certa saviesa pràctica protagonitzada per la prudència i que aquesta última ens ajudarà a actuar com ens convé per un futur pròxim o per la nostra vida. Personalment, crec que cadascú de nosaltres té els seus propòsits i el terme mig ens el marquem nosaltres, no hi ha un terme mig comú i igual per a tot la humanitat.

Definicions:

Temperament: conjunt de sentiments i passions que resulten difícils de modificar.

Hàbit: repetició d’actes en una mateixa direcció que ens predisposen a obrar.

Virtuts: Hàbits predisposats a actuar bé.

Consciència moral: Capacitat de captar els principis per distingir entre el que està moralment bé o malament.

Llibertad interna: Absència de coacció interna. És poder decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten.

Condicionament: es basa en no tenir la llibertat absoluta, però si la suficient per ser responsable dels teus actes.

Destí: els estoics creien que hi havia una raó primera, una llei que regia l’univers en el qual tot succeïa fatalment.

Determinisme econòmic: es defensat per Marx i es creu que el motor de la història és la economia.

Determinisme genètic: defensat per Wilson que diu que tots els actes humans es basen en una genètica.

L’ús regulatiu: consisteix a investigar tots els fenòmens ‘’com si’’ estiguessin produïts per una causa encara que no la tinguin.

Autonomia moral: es basa en actuar d’una manera determinada perquè és el meu deure.

Heteronomia moral: es basa en actuar d’una manera concreta per por a un càstig.

Nivell preconvencional: actuar d’una manera per por a les conseqüències, per satisfer els nostres interessos.

Nivell postconvencional: persones que distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals universals.

Responsabilitat moral: fenomen subjectiu de la consciència moral.

Consciència planetària: conèixer i responsabilitzar-se dels problemes del nostre món causats per nosaltres mateixos. Respectar el món per les generacions futures.

Principi de responsabilitat (Jonas): denunciar la falsa idea de “progrés” sobre la qual estem construint la nostra civilització, ja que realment estem destruint el món que ens envolta.

Another brick in the wall - Pink Floyd

Another brick in the wall, és una de les cançons més conegudes de Pink Floyd publicada junt amb l'àlbum The Wall l'any 1980. Aquesta cançó, reflexa l’actitud dels professors davant els alumnes en la dècada dels quaranta, una actitud que no deixava expressar les opinions de l'alumne, una actitud de burla davant els pensaments de l'alumne, una actitud que controlava mentalment les idees dels alumnes i finalment, una actitud de no llibertat amb relació a l'opinió dels alumnes.

Vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=IyotJ8KVDP4&NR=1

L'ésser humà està condemnat a ser lliure?

La resposta a la pregunta, l’ésser humà està condemnat a ser lliure?. Jo dic que no. L’ésser humà està condemnat a no ser lliure. Des del moment en que naixem, estem determinat a no ser lliures, sobretot externament, ja que, no triem néixer o formar part d’aquesta societat. L’ésser humà és lliurat al món. El verb néixer, implica un altre verb, morir. Amb aquests dos termes complementaris, hem vull referir que quan naixem, no podem triar nosaltres si morim o no, és a dir, no som lliures ja que ningú es pot escapar o lliurar de la mort

D’altre banda, la llibertat externa, crec que va lligada amb el lloc d’origen, el país on naixem i ens desenvolupem. Esmento aquesta idea, perquè crec que si comparem la nostre societat espanyola amb la societat per exemple de Nigèria, la llibertat d’escollir és molt diferent i molt més limitada una que l’altre. Un ciutadà espanyol de setze anys pot escollir entre treballar, fer mòduls i batxillerat, aquests si que tenen la llibertat d’escollir el que volen fer de cara al seu futur, però el 85% dels nen nigerians no la tenen.

Realment és aquest el nostre destí o el podem canviar?

El destí

El destí, crec que és un concepte que va molt relacionat amb la negació de llibertat, es a dir, fem el que fem estem predestinats. Per això, jo no crec en el destí. El significat de la paraula destí, el trobo una mica absurd, ja que, si tothom té fixat per endavant tots els esdeveniment que en un futur li passaran, no tindria sentit ni lluitar per els nostres somnis, ni viure. Realment si l’ésser humà estigués fortament relacionat amb el destí seriem com una espècie de titelles conduïdes i dominades per aquest concepte. Tot el que féssim seria absurd perquè no tindria ninguna finalitat ni raó. Apart d’aquesta força sobrehumana que ens té fixats tots els esdeveniments posteriors, el destí l’entenem molts cops com la sort que cadascú de nosaltres tenim al nostre interior. No estic d’acord ni amb un concepte ni amb un altre, perquè crec que tu mateix t’ has de buscar la teva pròpia sort i no esperar a que aquesta sort la provoqui el destí.

Arguments a favor i en contra de la llibertat

Arguments a favor:
- Des que naixem fins que ens morim, la llibertat interna, no ens la pot treure ningú, excepte en ocasions molt concretes.
- També som lliures externament, des que naixem, però aquesta ens la podem treure nosaltres mateixos amb actes incorrectes o ens la poden treure en el cas d’una dictadura.
- Des del punt de vista de la nostra societat espanyola, tenim llibertat alhora d’escollir per exemple, si volem treballar, fer mòduls, batxillerat, etc...
- Sense tenir en compte les conseqüències, som lliures en el sentit, que, podem expressar-nos quan, com i a on vulguem.


Arguments en contra:
- No som lliures de del moment en que no podem escollir si formem part d’aquest món.
- Des d’un caire més científic, tampoc som lliures totalment, ja que, no podem triar el nostre codi genètic.
- Sobretot, la llibertat externa, és un tipus de llibertat provisional, perquè les persones la perden a causa dels actes que han comès, però, també depèn molt del lloc on has nascut, ja que, s’hi en aquell país hi ha una dictadura, les persones que hi visquin, no tindran llibertat externa.
- La llibertat interna, es creu que és totalment nostre, però no és del tot cert. També ens la poden treure per mitjà de rentats de cervell i de sectes.

Definicions i exemples de fal·làcies.

1. Preguntes complexes:
Són preguntes que comporten pressuposicions.Ex: Ja has fet els deures?

2. Argument ad ignorantiam:
Arguments en el que es pretén que un enunciat és fals només perquè ningú no ha aconseguit demostrar-ne la veritat.Ex: ha sonat un mòbil a la classe. Com no apareix qui és el culpable? La classe és un grup i la culpa per a tots.

3. Argument circular:
Arguments en els quals, es fa una declaració i es defensa presentant raons que signifiquen el mateix.Ex: Després d’una setmana, aquest pa està com una pedra.

4. Argument ad hominem:
Argument en el qual, ataquem les persones i no a les idees.Ex: Com em pots dir que no menteixi, si tu ets el primer en fer-ho.

5. Argument d’autoritat :
S’intenta defensar una opinió sense presentar les proves pertinents, apel·lant únicament a la autoritat.Ex:
- La Revolució Francesa va esclatar en el 1789.- Perquè professora?- Per què ho dic jo.

6. Argument ad baculum:
Arguments que presenten algun tipus d’amenaces com si fossin raons bones per recolzar una determinada opinió.Ex: Si peques, aniràs a d’infern.

7. Argument ad poulum:
Es recorre a provocar l’entusiasme o altres sentiments de les persones amb la finalitat que atorguin el seu assentiment al que s’osté el parlant sense presentar cap prova.Ex: - Prometo que tot aquell que maltracti a la dona, anirà directe a la presó.

8. Argument ex populo:
Argument que consisteix a defensar un determinat punt de vista al·legant que tothom hi està d’acord.Ex: Un noi entrega un treball al professor, aquest el perd, i comunica al alumne que no l’ha entregar, en canvi, tota la classe afirma que sí.

9. Argument post hoc, ergo propter hoc:
Argument, el qual, la successió temporal entre dos fenòmens, és una condició necessària.Ex: Un jugador de futbol, fa la senyal de la creu abans de sortir al camp, perquè la primera vegada que ho va fer va marcar uns quants gols.

10. La generalització precipitada:
Argument, el qual, consisteix a passar d’una proposició particular a una proposició universal.Ex:
- Tots els “manyos” son tossuts.- Tots els andalusos són borraixos.- Tots els catalans són garrepes.

11. Argument del pendent relliscós:
Argument que defensa l’ anomenat “efecte dominó”.Ex: Si tu no estudies, suspendràs i si vas suspenent, repetiràs de curs.

Els erros en l'argumentació o fal·lícies

1. Preguntes complexes:
Ex: Ja has fet els deures?

2. Argument ad ignorantiam:
Ex: ha sonat un mòbil a la classe. Com no apareix qui és el culpable? La classe és un grup i la culpa per a tots.

3. Argument circular:
Després d’una setmana, aquest pa està com una pedra.

4. Argument ad hominem:
Com em pots dir que no menteixi, si tu ets el primer en fer-ho.

5. Argument d’autoritat :
- La Revolució Francesa va esclatar en el 1789.
- Perquè professora?
- Per què ho dic jo.

6. Argument ad baculum:
Si peques, aniràs a d’infern.

7. Argument ad poulum:
- Prometo que tot aquell que maltracti a la dona, anirà directe a la presó.

8. Argument ex populo:
Un noi entrega un treball al professor, aquest el perd, i comunica al alumne que no l’ha entregar, en canvi, tota la classe afirma que sí.

9. Argument post hoc, ergo propter hoc:
Un jugador de futbol, fa la senyal de la creu abans de sortir al camp, perque la primera vegada que ho va fer va marcar uns quants gols.

10. La generalització precipitada:
- Tots els “manyos” son tossuts.
- Tots els andalusos són borraixos.
- Tots els catalans són garrepes.

11. Argument del pendent relliscós:
Si tu no estudies, suspendràs i si vas suspenent, repetiràs de curs.

Nou disc de Bruce Springsteen!

El nou treball de The Boss sortirà a la venda el 27 de gener, es diu "Working on a Dream" i inclou dotze cançons noves enregistrades amb el seu grup de sempre, la E Street Band. Es tracta de cançons que Springsteen ha gravat aprofitant les pauses de la gira que aquest mateix estiu l'ha portat a Barcelona. El rocker nord-americà ja va tocar en públic "Working on a Dream" en un míting en favor de Barack Obama dos dies abans de les eleccions als Estats Units.El nou àlbum de Springsteen és una col·lecció de dotze temes nous compostos per ell i gravats amb la E Street Band, que es completa amb dos temes addicionals.

Springsteen ha explicat que precisament després de gravar "Magic" i animat pel retorn dels sons més pop d'aquell disc, va continuar gravant temes durant les pauses de la seva gira mundial, que l'últim any el va dur a recòrrer els escenaris de tot el món, inclosos els de Barcelona, Madrid i Sant Sebastià, durant l'estiu passat.The Boss també ha avançat que l'àlbum captura l'energia que va viure la banda en els concerts d'aquesta gira i que les noves cançons van ser compostes de pressa i gravades a l'estudi amb poques presses.

OBAMA S'ACULL A L'ESPERANÇA

Obama va decretar l'inici d'una nova "era de la responsabilitat", en què les discussions estèrils que han plagat i bipolaritzat el debat polític s'han acabat ("La pregunta que ens fem avui no és si el Govern és gran o petit, sinó si funciona"). Amb la seva arribada a la Casa Blanca neixen uns nous temps basats en el treball, el pragmatisme, els sacrificis i el sentit comú.

La invocació de l'esperança, la força de la unitat, la iniciativa dels individus i la intervenció de l'Estat per superar la crisi econòmica van emmarcar ahir el discurs d'inici de mandat del president Barack Obama. Davant d'un món expectant, sacsejat per la fallida financera i la falta de lideratge, el nou inquilí de la Casa Blanca va complir amb la pràctica habitual en les preses de possessió: formular idees generals sense entrar en concrecions.

Doc.2-pàg 139 (LA CULTURA COM A ACTIVITAT SIMBÓLICA)

1. Aquest text, tracta sobre l’home que no viu en un univers físic, sinó que viu en un univers creat per el propi ésser humà, un univers creat per múltiples cultures, en la que es impossible conèixer res sinó és per un mitjà simbòlic. Cada cop més ens donem conte o no, que no podem veure la realitat cara a cara, es a dir estem parlant en silenci amb nosaltres mateixos.

2. LA CULTURA QUE HEM FORMAT.

3. Cassirer, vol remarcar sobretot l’idea de la pèrdua d’un univers físic, que ja es queda enrere, no podem tornar a l’ordre natural i dona popularitat a un univers simbòlic, format sobretot per el llenguatge, l’art i la religió, un univers que ha estat format per el propi ésser humà a través d’una construcció lingüística i mental.

NUEVA YORK, UNA CIUTAT MULTICULTURAL

Nova York, actualment la podem definir com una de les ciutats més multiculturals del món. és una ciutat amb 9 millons d'habitants, on es parlen més de 100 llengües diferents, hi ha gent de totes les nacionalitats que viuen en aquesta ciutat ( un 36% de la població resident que ha nascut en el extranger), només Queens és el condat étnicament amb més diversitat del món, hi ha tres "chinatowns" i actualmet és visitada anualment per més de 40 millons de persones.