PROJECTE 4. Pensament i filosofia hegeliana

Georg Wilhelm Friedrich Hegel va ser el filòsof, el qual va emfatitzar el idealisme alemany. Aquest idealisme, també anomenat idealisme hegelià, va marcar un abans i un després en la història de la filosofia.

Per a Hegel, la filosofia és l’autoreflexió de l’esperit, entès com la realitat que va desenvolupant-se des del que és simple i inferior fins al que és complex i superior, tal com és l’Esperit Absolut. Per tant, la filosofia seria la realització d’aquest Esperit Absolut que pot identificar-se com l’autoconeixement de Déu en si mateix, que és la totalitat de la realitat al llarg del temps i de la història humana. Aquesta realitat, ha d’experimentar tres fases del anomenat procés dialèctic, la simplicitat, escissió i reconciliació. És a dir, l’evolució d’un concepte que a la vegada va formant repetidament nous contrasts que troben la seva solució, la qual dóna lloc a nous contrasts i solucions.

Però, el caràcter de la dialèctica de Hegel no només abasta l’estructura de la realitat sinó també la del coneixement. La teoria que tracta sobre la realitat també requereix una referència sobre aquest coneixement i també envers el saber i el pensar. Per tant, Hegel afirma que a causa que la realitat sigui dialèctica el coneixement també ho serà, a més a més de considerar les diferències entre realitat i coneixement, inadequades.

En definitiva, la filosofia de Hegel es redueix en un concepte clau, la realitat per part de l’home és comprendre tot el desenvolupament de l’esperit.

Aquí, podreu trobar informació més detallada sobre la filosofia i el pensament hegelià:

http://www.antroposmoderno.com/antro-articulo.php?id_articulo=588
http://www.uca.edu.sv/facultad/chn/c1170/aproximacionahegel.html
http://www.monografias.com/trabajos10/geor/geor.shtml

Activitat 20

La filosofia del jo és una activitat de raonament i reflexió la qual, un cop estudiades les teories intuïdes per Descartes, semblen impossibles de contradir. Però, potser els atributs que complementen el concepte i essència del jo no són del tot ferms i indestructibles. És a dir, l’escepticisme més absolut pot arribar a dissoldre el dogmatisme més pur, en un àmbit cartesià contradictori, en el que els cossos i sobretot Déu estan justificats com a afirmacions veritables i absolutes a través del jo. Per tant, la construcció d’una filosofia amb un element essencial, el subjecte.
A partir d’aquí, serà quan mitjançant una filosofia que parteix de l’ésser humà, Hume raonarà i negarà l’existència immutable i intemporal del jo, afegint arguments sòlids els quals podem extreure la impossibilitat d’arribar a una existència de la veritat i per tant, la contradicció a l’única realitat absoluta i vàlida de Descartes, el jo.
Per últim, segons el meu punt de vista, el jo no pot existir, ja que és un concepte el qual manca de raonament perquè aquest és intemporal pel fet de dependre d’una existència total i d’una impressió, la qual no ens mostra ni l’existència ni la causa de les coses.

Activitat 19 - Comentari de selectivitat

En aquest text, Descartes ens introdueix amb la irracionalitat d’aquells que pensen de forma imaginativa, concloent així, amb un raonament que segons el filòsof, es absent d’enteniment i sentit. És a dir, l’objectiu en aquest fragment de Descartes és la defensa de Déu i de la seva existència a través d’exemples, els quals tenen la imaginació regint el seu coneixement. Per tant, els mateixos que erraran al qüestionar l’existència de Déu i de les idees que aquest transmet.

Inintel•ligible: que no es pot entendre o qüestionar, que manca de raonament.
Imaginació: acte en el que pensem conceptes poc probables o por habituals.

Independentment del contingut del text i responent a l’enunciat d’aquest apartat, podem fer referència al mètode cartesià i el seu dubte metòdic. En primer lloc, segons Descartes, per arribar a una veritat absoluta i immutable haurem de dubtar de tot el que ens envolta per arribar finalment, a un concepte indubtable. Aquest concepte o realitat total serà el jo. Per tant, per arribar a la certesa necessitarem dubtar primer dels sentits, ja que són aquells que no se’ns presenten amb claredat i distinció. A continuació, a partir d’aquesta declaració, podem dir que només a través de la intervenció del nostre enteniment i del nostre coneixement podrem comprendre i assegurar que ens transmeten els sentits un cop s’hagi partit del subjecte, és a dir, del jo.
Per últim, amb la formació d’una filosofia basada en el subjecte, Descartes ens mostra el pensament partint d’un raonament estricte i a la vegada regit pel dubte, no sols dels sentits sinó també envers la realitat més immediata i les matemàtiques.

A diferència d’altres autors com Plató o Sant Agustí, Descartes no pren l’ànima com a base i fonament de tota la seva filosofia. Tot i així, la referència d’aquesta en els seus escrits ens mostra una visió molt clara d’una dualitat entre cos i ànima molt propera a la que ens explica Plató. Aquesta dualitat però, té per part de Descartes una sèrie de conseqüències, les quals Plató no introdueix encara que l’essència d’aquesta idea o pensament és la mateixa. D’altre banda, el interès d’aquesta separació i independència entre cos i ànima que ens ensenya Descartes és fàcilment comparable amb la filosofia que raona Sant Agustí, ja que aquest a diferència dels dos filòsofs anteriors, presenta uns coneixements únics i centrats en dos conceptes, Déu i ànima.

Segons la meva opinió, Descartes manca de certs arguments en els seu raonament sobre el coneixement de l’ànima i el cos i també el que aquests comporten. La simplificació de Descartes sempre present en la seva filosofia, sembla molts cops contradictòria, ja que la separació dissimulada entre cos i ànima a la que es refereix també Plató en els seus escrits anteriors, pot resultar complexa i en molts exemples incoherent.
Des d’un punt de vista personal, Aristòtil adquireix u una filosofia més amena i entenedora on contràriament a Plató i Descartes(aquest últim autor posterior), reflexiona sobre una unió eterna i substancial entre cos i ànima, és a dir, la formació d’un mateixa realitat i a la vegada, la justificació sobre una explicació nul•la de les idees sobre les causes de les coses. Per tant, al formular una teoria més realista i immanent podem apropar-nos més a un model de món totalment sensible i real a diferència de l’explicació efectuada per Plató i Descartes, on es mostra una projecció duplicada i complexa sobre el coneixement d’aquest cos i ànima.