Activitat 19 - Comentari de selectivitat

En aquest text, Descartes ens introdueix amb la irracionalitat d’aquells que pensen de forma imaginativa, concloent així, amb un raonament que segons el filòsof, es absent d’enteniment i sentit. És a dir, l’objectiu en aquest fragment de Descartes és la defensa de Déu i de la seva existència a través d’exemples, els quals tenen la imaginació regint el seu coneixement. Per tant, els mateixos que erraran al qüestionar l’existència de Déu i de les idees que aquest transmet.

Inintel•ligible: que no es pot entendre o qüestionar, que manca de raonament.
Imaginació: acte en el que pensem conceptes poc probables o por habituals.

Independentment del contingut del text i responent a l’enunciat d’aquest apartat, podem fer referència al mètode cartesià i el seu dubte metòdic. En primer lloc, segons Descartes, per arribar a una veritat absoluta i immutable haurem de dubtar de tot el que ens envolta per arribar finalment, a un concepte indubtable. Aquest concepte o realitat total serà el jo. Per tant, per arribar a la certesa necessitarem dubtar primer dels sentits, ja que són aquells que no se’ns presenten amb claredat i distinció. A continuació, a partir d’aquesta declaració, podem dir que només a través de la intervenció del nostre enteniment i del nostre coneixement podrem comprendre i assegurar que ens transmeten els sentits un cop s’hagi partit del subjecte, és a dir, del jo.
Per últim, amb la formació d’una filosofia basada en el subjecte, Descartes ens mostra el pensament partint d’un raonament estricte i a la vegada regit pel dubte, no sols dels sentits sinó també envers la realitat més immediata i les matemàtiques.

A diferència d’altres autors com Plató o Sant Agustí, Descartes no pren l’ànima com a base i fonament de tota la seva filosofia. Tot i així, la referència d’aquesta en els seus escrits ens mostra una visió molt clara d’una dualitat entre cos i ànima molt propera a la que ens explica Plató. Aquesta dualitat però, té per part de Descartes una sèrie de conseqüències, les quals Plató no introdueix encara que l’essència d’aquesta idea o pensament és la mateixa. D’altre banda, el interès d’aquesta separació i independència entre cos i ànima que ens ensenya Descartes és fàcilment comparable amb la filosofia que raona Sant Agustí, ja que aquest a diferència dels dos filòsofs anteriors, presenta uns coneixements únics i centrats en dos conceptes, Déu i ànima.

Segons la meva opinió, Descartes manca de certs arguments en els seu raonament sobre el coneixement de l’ànima i el cos i també el que aquests comporten. La simplificació de Descartes sempre present en la seva filosofia, sembla molts cops contradictòria, ja que la separació dissimulada entre cos i ànima a la que es refereix també Plató en els seus escrits anteriors, pot resultar complexa i en molts exemples incoherent.
Des d’un punt de vista personal, Aristòtil adquireix u una filosofia més amena i entenedora on contràriament a Plató i Descartes(aquest últim autor posterior), reflexiona sobre una unió eterna i substancial entre cos i ànima, és a dir, la formació d’un mateixa realitat i a la vegada, la justificació sobre una explicació nul•la de les idees sobre les causes de les coses. Per tant, al formular una teoria més realista i immanent podem apropar-nos més a un model de món totalment sensible i real a diferència de l’explicació efectuada per Plató i Descartes, on es mostra una projecció duplicada i complexa sobre el coneixement d’aquest cos i ànima.