SEGON COMENTARI DE FILOSOFIA

1. Aquest text ens fa entendre que la realitat és molt relativa i es pot tenir des de punts de vista diferents. Realitat i veritat van molt lligades. Nosaltres podem veure una escena des de diferents punts de vista, i tenir diferents arguments sobre el que hem vist. Això, vols dir que tots dos poden tenir raó o ningú tenir-la o només tenir raó un dels dos. Cadascú de nosaltres ho hem vist d’una manera diferent, amb diferents perspectives , però quina és la veritat del que hem vist?

2. DIFERENTS PUNTS DE VISTA

3. A la resposta a les qüestions del text crec que podem conèixer els individus de la realitat? Jo diria que exactament la realitat depèn de les circumstàncies en que ens trobem no la podem veure o veiem una part de la realitat. Si jo tinc un punt de mira d’un paisatge i el meu company està situat en un altre punt de mira qui veu realment com és aquell paisatge? Ningú, el que estem veient són diferents parts de la realitat del paisatge. Podem conèixer la realitat tal com és?

4. Aquest text el classificaria en el perspectivisme, iniciador del qual és José Ortega i Gasset. Aquest mètode defensa la veritat com un conjunt de totes les perspectives, no es pot arribar al coneixement de la realitat sinó és reunint diferents perspectives, com diu el text “cada un té una veritat del paisatge que està veient”.
El perspectivisme defensa la veritat com un conjunt de totes les perspectives, però no tots els coneixements opinen el mateix com l’escepticisme o el subjectivisme. Mentre que el perspectivisme defensa que es pot arribar a la veritat conjuntant totes les perspectives, l’escepticisme defensa tot el contrari, mai podem arribar a conèixer la veritat, mai no hi ha una veritat. L’ escepticisme està totalment a favor del subjectivisme. El perspectivisme i el subjectivisme no tenen ninguna característica en comú i és que un si que es pot arribar a la veritat ,el perspectivisme. I el subjectivisme es caracteritza per la seva relativitat, tot és relatiu, es a dir,no hi ha una veritat absoluta.

PODEM ARRIBAR A CONÈIXER?

No sabem certament la resposta a aquesta qüestió. El concepte de conèixer s’ha de lligar molt amb la recerca de la veritat. Però, com sabem que el em après es totalment veritat?
Quan la veritat ha estat trobada es refereix a que tenim coneixements, es a dir, quan parlem d’alguns coneixements que nosaltres hem après ja donem per suposat que és veritat. Aquest coneixement sabem que és cert per la relació entre l’objecte i el subjecte. Aquestes dues paraules són indispensables per el coneixement ja que el subjecte és “el jo” i l’objecte és el que està davant nostre. Sense l’objecte i el subjecte no podem arribar a conèixer.

PRIMER COMENTARI DE TEXT

1- En aquest text, ens diu que, la filosofia no només es basa en pensar o saber alguna cosa en concret sinó que l’objectiu de la filosofia és aclarir totes aquelles qüestions, dubtes o pensaments confusos. Es a dir, no tot és plantejar -se preguntes sinó intentar entendre-les, donar uns resposta i un aclariment.
2- LA FILOSOFIA DEL LLENGUATGE
3- Aquest text, té una conclusió clara, què és: la filosofia no és només plantejar preguntes sinó intentar respondre-les i un cop respostes aclarar -les i entendre el perquè d’aquella resposta. Ludwig Wittgenstein diu que:” la filosofia no és una teoria, sinó una activitat”. Amb aquesta frase l’autor d’aquest text és refereix a que la filosofia no és un conjunt de hipòtesis verificades i transformades en lleis, sinó una teoria que la filosofia ha posat en actiu els nostres pensaments o opinions. La última frase del text és la idea principal, es a dir hem de deixar que els nostres pensaments no tinguin límits i alhora comprendre altres opinions.
4- Ludwing Wittgenstein pertany al mètode analiticolingüístic ja que defensa que la tasca de la filosofia serà analitzar el llenguatge i intentar aclarir-lo. Aquest mètode neix en el segle XX i coincideix amb les dates que ell va viure.
5-
Ludwig Wittgenstein
(Austria, 1889-1951)
Filòsofo austriaco, uno de los pensadores más influyentes del siglo XX, que fue reconocido en especial por su contribución al movimiento conocido como filosofía analítica. Nació en Viena el 26 de abril de 1889; Wittgenstein se educó en el seno de una familia rica e ilustrada. Después de asistir a escuelas en Linz y Berlín, se trasladó a Gran Bretaña para estudiar ingeniería en la Universidad de Manchester. Su interés por las matemáticas puras le llevó al Trinity College (Cambridge) para estudiar con Bertrand Russell. Allí orientó su interés hacia la filosofía. En 1918 Wittgenstein había terminado su Tractatus logicus-philosophicus (1921), una obra que según él, suministraba la "solución definitiva" a los problemas filosóficos. Más tarde, se apartó de la filosofía y durante años enseñó a los escolares de un pueblo de Austria. En 1929 regresó a Cambridge para reanudar su trabajo en filosofía y fue designado al Trinity College. Pronto empezó a rechazar ciertas conclusiones del Tractatus y a desarrollar otras opiniones reflejadas en sus Investigaciones filosóficas publicado con carácter póstumo en 1953. La vida filosófica de Wittgenstein puede dividirse en dos épocas distintas: un primer periodo, representado por el Tractatus, y otro posterior, representado por las Investigaciones filosóficas. A lo largo de la mayor parte de su vida, sin embargo, Wittgenstein, de modo coherente, concibió la filosofía como un análisis conceptual o lingüístico. En el Tractatus defendió que la "filosofía pretende la clarificación lógica de las ideas". En las Investigaciones filosóficas, sin embargo, mantenía que la "filosofía es un combate contra el hechizamiento de nuestra inteligencia por medio del lenguaje". En las Investigaciones filosóficas defendió que si uno investiga en el presente cómo se utiliza el lenguaje, la variedad de usos lingüísticos se vuelve clara. Las palabras son como herramientas, y como las herramientas sirven para diferentes funciones, así las expresiones lingüísticas cumplen diversas funciones. Aunque algunas preposiciones son utilizadas para representar hechos, otras son utilizadas para ordenar, interrogar, orar, agradecer, maldecir, y así sucesivamente. Este reconocimiento de la pluralidad y flexibilidad lingüísticas llevaron al concepto de Wittgenstein del juego del lenguaje y a la conclusión de que la gente interpreta diferentes juegos de lenguaje. El científico, por ejemplo, está inmerso en un juego lingüístico diferente del teólogo. Además, el significado de una proposición ha de ser comprendida en el ámbito de su contexto, esto es, en los términos de las reglas del juego del cual esa proposición es una parte. La llave para la solución de los rompecabezas filosóficos es el proceso terapéutico de examinar y describir el lenguaje en uso. Otras obras de Wittgenstein, todas publicadas después de su muerte, son Investigaciones filosóficas (1953), Observaciones sobre los fundamentos de las matemáticas (1956), Los cuadernos azul y marrón (1958), Apuntes 1914-1916 (1961) y Gramática filosófica (1969). Wittgenstein se retiró en 1947; murió en Cambridge el 29 de abril de 1951.

DEFINICIONS:

Saber ordinari: es funda en l’experiència de la vida quotidiana, (es basa en el què).
Saber filosòfic: vol trobar respostes últimes als grans enigmes de l’ésser humà.
Saber científic: el saber científic busca l’organització sistemàtica del coneixement i explicar per què els fets són d’aquesta manera, (es basa en el què i el perquè).
Ciència: saber que experimenta i aplica les matemàtiques a l’estudi de la realitat.
Mètode: manera de pensar o actuar prèviament planificada, ordenada i orientada a la conseqüència d’un fi.
Axiomes: principis fonamentals indemostrables dins del mètode axiomaticodeductiu.
Inducció completa: mètode que parteix d’uns casos similars que no són tots per elaborar lleis generals.
Hipòtesis: suposició provisional que encara no ha estat confirmada.
Llei: enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns d’una manera regular i invariable.
Teoria: enunciats universals dels quals poden deduir –se totes les lleis d’una ciència particular.
Falsació: hipòtesis falsa quan els fets en el món no concorden amb els fets deduïts de la hipòtesis.
Comprensió: consisteix a captar-ne el sentit, per la qual cosa cal situar-se dins dels fets.
Mite: narracions fantàstiques que intenten explicar l’origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes.
Mètode empiricoracional: aquest mètode compte amb les dues fonts, el sentit i l’enteniment per mitja dels quals accedim a dos nivells de realitat: sensible i intel·ligible.
Joc del llenguatge: models que descriuen situacions comunicatives, que estan estretament entrellaçats amb “formes de vida”.
Hermenèutica no normativa: considera la filosofia que ha de conformar-se amb descobrir els elements que fan possible la comprensió, tradició, història, etc...
Pretensions de validesa de la parla: normes que posa l’hermenèutica normativa a la comprensió.
Ontologia: pertany a la metafísica, i es basa en el tractat de l’ésser.
Empirisme: separa les fonts del coneixement i dòna més importància a l’experiència.

El problema de la filosofia contemporània (Doc.12-pàg 30)

- Perquè l’existència de l’home actual és centrífuga i penúltima?
Perquè l’home actual renuncia a adoptar actituds radicals i últimes.

- Quines conseqüències té per a nosaltres?
Que tendim a saber o descobrir coses noves, i una amenaça a dissoldre la vida contemporània.

- Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica Zubiri de replegar-se sobre un mateix ?
Si, perquè estem en període de canvi.

- Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?
La forma intel·lectual de situar-se en una situació transfísica.

Zubiri, Xavier (1898-1983)

Filòsof espanyol, considerat com el màxim exponent de la generació del vint-i-set. Va néixer a Sant Sebastià i va estudiar a Madrid, on va ser alumne d'Ortega i de Zaragüeta. Va prosseguir els seus estudis de filosofia i teologia a Lovaina i Roma, en la universitat Gregoriana de la qual es va doctorar en teologia. El 1923 es va doctorar en filosofia per la universitat de Madrid amb una tesi dirigida per Ortega titulada Assaig d'una teoria fenomenològica del judici. Va ser ordenat sacerdot, encara que posteriorment, a petició pròpia, va tornar a l'estat laic per contreure matrimoni. Durant els anys 1928 a 1931 va estar a Alemanya, on va estudiar fenomenologia i va ser deixeble de Husserl i Heidegger. Va completar la seva formació estudiant matemàtiques amb Rei Pastor i Zermelo, i física amb L. de Broglie i Schrödinger. Entre 1936 i 1940 va ensenyar a la universitat de Madrid, i va impartir cursos a París. De 1940 a 1942 va ensenyar a la universitat de Barcelona. No obstant això, la dificultat d'ensenyar en una situació de falta de llibertats el va induir a abandonar la carrera acadèmica. Per això, va abandonar el seu lloc a la universitat para dedicar-se plenament a la investigació, que va compaginar amb cursos impartits en seminaris privats. El 1973 va ser invitat personalment per Pau VI per impartir un curs a la universitat Gregoriana de Roma, i el 1982 va rebre el premi Ramón i Cajal d'investigació, que va compartir amb Severo Ochoa.La seva filosofia manifesta la influència del pensament escolàstic, d'Ortega, de Dilthey, de la fenomenologia, de Heidegger i de les filosofies de la existència, que uneix amb els seus importants coneixements científics, de llengües clàssiques i d'història de les religions. Però, més enllà d'aquestes influències, va desenvolupar una filosofia que no s'enquadra dins cap corrent filosòfic determinat. La seva producció intel·lectual ha estat més aviat parca, encara que les seves obres sempre van despertar grans expectatives.

EXERCISI 1 – pàg 31

Com justificaries que l’afirmació “només se que no sé res” és una expressió que revela la saviesa de qui la pronuncia? En què consisteix la saviesa? Raona la resposta.

b) una vella que ha acumulat molta experiència en la seva llarga vida.
He triat aquesta resposta perquè per mi l’experiència està molt lligada a la saviesa. Es pot estar molt especialitzat sobre una cosa en concret però això demostra que sabem molt de no res.

HIPÒTESIS, LLEIS I TEORIA (Doc.4-pàg. 21)

- Què tenen en comú i en què es diferencien les lleis i les teories científiques?
Les lleis són hipòtesis confirmades. Si l’experiència confirma que és un enunciat verificat és ja una llei.
En canvi, les teories són enunciats universals que es poden deduir o opinar sobre ells.
Les dos són enunciats universals. La teoria és un conjunt de lleis.

- Busca algun exemple de teoria i indica algunes lleis que la formen.
Teoria de l’evolució: de Darwin.

DEFINICIONS:

Ciutadà: relatiu o pertanyent a la ciutat. Persones amb el dret a votar.
Política: són un conjunt de teories sobre el govern de la societat.
Democràcia: doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governaments.
Tirania: poder d’una sola persona exercit d’una manera opressiva, (abús de poder).
Drets humans: condicions que han de ser respectades per totes les persones.
Estat de drets: es basa en l’imperi de la llei.
Individualisme: actitud consistent a no pensar sinó en si mateix, a no assumir les pròpies obligacions socials.
Socialisme: oposició a l’ individualisme, propugnen una reforma radical de la organització de la societat.
Justícia: respecte als drets de les persones i tothom té el que li correspon.
Poder: capacitat de prendre decisions que influeixen a altres persones.

QUÈ ÉS LA FILOSOFIA?

La filosofia, es compon de la paraula “filos”(amic) i “sofia”(saviesa), l’origen dels quals es trova en la llengüa antiga. Aquest concepte, planteja els problemes en l’activitat humana. El saber filosòfic, des del principi s’ha definit com un tipus d’explicació racional, o sigui, el “raonament” com a una de les facultats humanes, diriem que seria la necessitat de buscar unes explicacions de la realitat, i buscar així la veritat absoluta, encara que hi ha altres filòsofs que pensen que la filosofia és una recerca del pensament sense fi. Hi ha també dins del discurs filosòfic, la pregunta essencial que es fan molts filòsofs sobre la nostra existència humana i la seva realitat.