DEFINICIONS:

Saber ordinari: es funda en l’experiència de la vida quotidiana, (es basa en el què).
Saber filosòfic: vol trobar respostes últimes als grans enigmes de l’ésser humà.
Saber científic: el saber científic busca l’organització sistemàtica del coneixement i explicar per què els fets són d’aquesta manera, (es basa en el què i el perquè).
Ciència: saber que experimenta i aplica les matemàtiques a l’estudi de la realitat.
Mètode: manera de pensar o actuar prèviament planificada, ordenada i orientada a la conseqüència d’un fi.
Axiomes: principis fonamentals indemostrables dins del mètode axiomaticodeductiu.
Inducció completa: mètode que parteix d’uns casos similars que no són tots per elaborar lleis generals.
Hipòtesis: suposició provisional que encara no ha estat confirmada.
Llei: enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns d’una manera regular i invariable.
Teoria: enunciats universals dels quals poden deduir –se totes les lleis d’una ciència particular.
Falsació: hipòtesis falsa quan els fets en el món no concorden amb els fets deduïts de la hipòtesis.
Comprensió: consisteix a captar-ne el sentit, per la qual cosa cal situar-se dins dels fets.
Mite: narracions fantàstiques que intenten explicar l’origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes.
Mètode empiricoracional: aquest mètode compte amb les dues fonts, el sentit i l’enteniment per mitja dels quals accedim a dos nivells de realitat: sensible i intel·ligible.
Joc del llenguatge: models que descriuen situacions comunicatives, que estan estretament entrellaçats amb “formes de vida”.
Hermenèutica no normativa: considera la filosofia que ha de conformar-se amb descobrir els elements que fan possible la comprensió, tradició, història, etc...
Pretensions de validesa de la parla: normes que posa l’hermenèutica normativa a la comprensió.
Ontologia: pertany a la metafísica, i es basa en el tractat de l’ésser.
Empirisme: separa les fonts del coneixement i dòna més importància a l’experiència.