DEFINICIONS:

Individu: és qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal.

Individualismo possesiu: aquesta teoria defensa que cada ésser humà és l’ únic
propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.

Sociabilitat natural: en aquesta teoria, el filòsof parteix de la base que l’ésser humà és un animal polìtic, és a dir, sociable per naturalesa.

Contractualisme: aquesta teoria defensa que l’ésser humà no és sociable per naturalesa.

Estat de natura: és un estat de llibertat absoluta.

Pacte social (Rousseau): es tracta d’un pacte en que cedim la nostre llibertat natural a canvi de la llibertat civil.

L’antropologia social: interpreta aquestes expressions culturals i intenta comprendre’n el significat.

Socialització primària: té com a objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la familia durant la primera etapa de la infantesa.

Cultura: conjunt d’artefactes, tradicions, costums, valors, formes de conducta que un determinat grup humà acepta coma pròpies.

Subcultura: no posa en quesito la cultura perquè les persones que hi participen no la viuen de la mateixa manera.

Contracultura: és un moviment de rebel·lió contra la cultura que ens trobem que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.

Nous moviments socials: fenòmens provisionals que es fan i es desfan.

Civilització (Huntington): és sinònim al que és pròpi de la ciutat. Com la guerra de l’Irac.

Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar les altres.

Xenofòbia: és un pensament molt radical que es basa en el odi als extrangers.

Aporofòvia: rebuix i meyspreu envers el pobre.

Racisme: pensament que es basa en la prohibició de l’entrada d’immigrants.

Relativisme cultural: defensa que la comunicació entre cultures és quasi impossible i no gaire desitjable.

Universalsime: descobreix uns valors compartits, entre els quals destaca el respecte a les diferències culturals.

De quina manera podem assolir la convivència entre cultures?

Actualment, hi ha un distanciament de cultures a nivell ideològic, que ens fa pensar en una posició molt individualista i també en el benefici personal.

Si ens tanquem en les nostres idees i costums, això implica a que no hi hagi un progrés en la nostra societat i cultura. Encara que estiguem en contra del flux d’immigrants, en certa forma, això no es pot evitar ja que sempre ha estat així i ho em de respectar, perquè si ens posem a mirar el passat, gran part de les nosaltres provenim de famílies immigrants.

Penso que la convivència entre cultures és extremadament difícil, sobretot per la gran diferència d’idees i costums entre elles. Quan més semblança hi ha en les idees de diferents cultures, més respecte hi ha entre la gent d’aquestes, ja que moltes cultures no acceptaran els costums d’altres i aquestes altres el mateix, la conclusió de com podem assolir la convivència entre diferents cultures és tenint respecte hi intentar arribar a una conclusió comuna. Cada regió té una cultura i l’hem de respectar ens agradi o no, perquè moltes cultures no estan d’acord amb els nostres ideals, sobretot aquest distanciament social entre orient i occident.

SAMUEL PHILLIPS HUNTINGTON

Samuel Phillips Huntington (nacido el 18 de abril de 1927) es un politólogo y profesor de Ciencia Políticas en el Eaton College y Director del Instituto John M. Olin de Estudios Estratégicos de la Universidad de Harvard. Huntington es conocido por su análisis de la relación entre el gobierno civil y militar, su investigación acerca de los golpes de estado en países del tercer mundo y su tesis acerca de los conflictos sociales futuros. Ha sido miembro del Consejo de Seguridad Nacional de la Casa Blanca, la Presidential Task Force on International Development, la Commission on the United States-Latin American Relationships y la Comission on Integrated Long Term Strategy. En sus obras ha elaborado su propia definición del concepto de sistema político y de régimen político entre otras, que se consideran de referencia en la materia.

El choque de civilizaciones Capítulo. 4; página 112

"Estamos asistiendo «al final de una era de progreso» dominada por las ideologías occidentales, y estamos entrando en una era en la que civilizaciones múltiples y diversas interaccionarán, competirán, convivirán y se acomodarán unas a otros. Este proceso planetario de indigenización se manifiesta ampliamente en el resurgir de la religión que está teniendo lugar en tantas partes del mundo, y más concretamente en el resurgimiento cultural en países asiáticos e islámicos, generado en parte por su dinamismo económico y demográfico".

APORTACIONS DE L'ANTROPOLOGIA CULTURAL

LES PRIMERES SOCIETATS

Característiques:
- Van aparèixer l’any 35.000 a.C.
- Eren societats igualitàries.
- Basen la supervivència en la caça i la recol·lecció.
- Economia de l’ intercanvi i la reciprocitat.
- El cap, és un home amb experiència.
- Eren nòmades.
- Sabem de la seva cultura o creença per les pintures.


SOCIETATS AGRÍCOLES

Característiques:
- Van aparèixer l’any 8.000 a.C.
- Hi ha una agrupació sedentària que dona lloc a l’acumulació i retribució controlada.
- És possible acumular excedents.
- La retribució es presenta com un fet necessari i una imposició per a tothom.
- Es posa a un cap de la tribu (persona per recollir i emmagatzemar aliments que puguin satisfer la població).
- Hi ha un líder guerrer.


ELS ESTATS NAIXENTS

Característiques:
- Van aparèixer l’any 3.500 a.C.
- Forta centralització de poder.
- Estratificació social més gran.
- Clara divisió de funcions.
- Desigualtat en la riquesa.
- Desenvolupament urbanístic.
- Notable creixement cultural.
- Les primeres civilitzacions van ser Sumer i Mesopotàmia.
- Augmenta la producció gràcies al desenvolupament de noves tècniques, millors condicions de vida, s’enriqueix la vida social, etc...
- Més tard apareixen noves civilitzacions com Egipte, Mesoamèrica, etc...
- Aquest estats naixents es troben al final del Neolític i entrant ja a l’Edat de Bronze (2.500 a.C – 1300 a.C).

HOBBES O ROUSSEAU?

En la meva opinió, a mi el filòsof que em sembla més coherent és Jean-Jacques Rousseau. Tot el que se de ell i el que se de Hobbes, trobo que les seves idees són molt interessants i les dues opinions més o menys estic d’acord amb diferents àmbits, però Rousseau sembla que sigui més coherent en l’hora de defensar els seus ideals per l’ésser humà i la societat, ja que utilitza expressions més convincents actualment i ho justifica molt millor alhora de defensar una idea. Per exemple, quan Hobbes diu que el rei és el que es queda amb la llibertat del rei, em sembla una frase o una expressió una mica ja passada, en canvi Rousseau defensa un sistema de societat en que l’argument amb expressions com: la vida en és possible i positiva per al desenvolupament humà si està estructurada com una comunitat igualitària. Per mi, Hobbes defensa més o menys el mateix que Rousseau però amb arguments més caducats i menys convincents. Estic més d’acord amb que Rousseau defensi un sistema més democràtic que la nostra pròpia democràcia que no pas, com diu Hobbes que un sistema democràtic amb un cap fort i absolut, escollit lliurement per a tots i capaç d’imposar les seves lleis.

COMPARACIÓ ENTRE DOS FILÒSOFS:

- Thomas Hobbes pertany a un altre època(1588-1679) que Jean-Jacques Rousseau(1712-1778).
- Hobbes parteix d’una consideració pessimista dels éssers humans m’entres que Rousseau parteix de la hipòtesi d’un home actual solitari.
- Hobbes afirma que “l’home és un llop per a l’home”, és a dir hi ha una guerra de tots contra tots m’ entres que Rousseau defensa que un home natural solidari pot ser bo per la naturalesa.
- Hobbes defensa que només un cap fort i absolut, farà possible una societat on es pugui conviure en pau, m’entres que Rousseau defensa la estructura de la societat com una comunitat igualitària i poc nombrosa, és a dir sostinguda per la voluntat general.
- Rousseau defensa un sistema més democràtic que la nostra democràcia, en canvi Thomas Hobbes defensa també un sistema més o menys democràtic, però la llibertat absoluta se la queda el rei.
- Rousseau defensa que hem de renunciar a la nostra llibertat natural a canvi de llibertat civil i Hobbes diu que hem de renunciar a la nostra llibertat a canvi de protecció.

THOMAS HOBBES

Nació en 1588. Conoció en Oxford la Filosofía Escolástica, que no llegó a convencerlo. Trabajó como preceptor de familias nobles, lo que le permitió conocer Francia y tomar contacto con el cartesianismo, que lo impresionó hondamente. Escribió sus Objeciones a las Meditaciones cartesianas, que fueron contestadas por el propio Descartes. Entre los años 1640 y 1651 residió en París pero en calidad de refugiado por haber defendido al partido realista en Inglaterra. En 1651 retornó a una Inglaterra entonces más tolerante y, con la llegada de Carlos II al trono (ex discípulo suyo) en 1660, recibió una pensión real y volvió a tener acceso a la más alta esfera del gobierno. En 1666 la Cámara de los Comunes investigó su Leviatán porque se lo sospechaba de ateísta. Murió en el año 1679.

Entre sus obras se destacan Elementos de Filosofía, que incluye De cive (1642), De corpore (1655) y De homine (1658), y Leviatán (1651), la más conocida de sus obras, en la que expone sus argumentos en favor de un gobierno monárquico de poder absoluto.
Hobbes sostenía un materialismo mecanicista. Según él todo es material, tanto las cosas naturales como las artificiales e incluso las espirituales. Y la materia se encuentra regida por las leyes del movimiento.

Doc.1- pàg 120 (L'INDIVIDUALISME POSSESSIU)

1. Aquest text, ens comenta que podem viure lliures de les relacions de la nostre societat, no som dependents de altres persones no som dependents de tot el que ens envolta. Podem viure lliurement apartats de les relacions amb els altres, però el ser humà necessita socialitzar les seves idees els seus pensaments, en definitiva necessitem relacionar-nos.

2. L’INDIVIDU I LA SOCIETAT.

3. En el text, ens esmenta els trets característics de l’ individualisme possessiu. Aquest trets són molt curiosos ja que ens diu que el ser humà és un home lliure de la dependència de les voluntats dels altres, es lliure de socialitzar- se amb altres persones, l’individu és essencialment el propietari de la seva persona i de les seves capacitats. Però cada ser humà té diferents capacitats que altres individus no tenen però be és cert que tindran altres, això vol dir que és necessari per a l’evolució de la nostra societat l’ intercanvi de capacitats i d’idees que són úniques en l’individu i que fàcilment són intercanviables per compartir diferents opinions sobre diferents aspectes en la nostra vida. Bé és cert que cadascú és lliure de la dependència dels altres, pot ser cert però no ho apliquem a la pràctica per dir-ho d’alguna manera.

DEFINICIONS:

Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món.

Raó pràctica: ús de la raó que mira d’orientar l’acció, pel la qual s’oposa a les passions per orientar-nos cap a la consecució d’un ideal moral que la raó mateixa ha fixat.

Metafísica: part de la filosofia sobre allò que es troba més allà dels sentits.

Ultimitat: part de la metafísica que tracta d’ arribar a les qüestions últimes.

Subjecte: protagonista de l’acció de conèixer.

Opinió: és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat

Interès emancipador: consisteix en alliberar els éssers humans de la denominació i la repressió.

Dogmatisme: posició d’aquells que estan segurs de conèixer.

Escepticisme moderat: part de l’escepticisme que diu que ens em de comportar amb allò que és més probable.

Perspectivisme: és pot arribar a conèixer conjugant totes les perspectives de cada un de nosaltres.

Realisme: model explicatiu del coneixement que diu que l’objecte de conèixer, existeix per si mateixa, independentment del subjecte.

Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.

Noesi: consciència que s’obra a la realitat.

Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització, etc.

Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

Autoritat: afirmació que s’accepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.

Evidència sensible: primers principis evidents, com el principi d’identitat i el de no- contradicció.

Adequació: la veritat s’entén com una relació especial d’ajust entre dos elements.

Coherència: veritat de la qual depèn de l incorporació possible o impossible al conjunt de proposicions que tenim ja per certes

Pragmatisme: accepta la teoria de l’adequació, però la interpreta tenint en consideració la utilitat dels enunciats per resoldre els problemes vitals.

Consens: acord entre una comunitat.

Contingent: realitat que és però podria no existir.

Necessari: allò que és i no pot no ser.

Virtualitat: conjunt de percepcions i sensació generades amb ajuda d’un suport tècnic.

Imatge d'un joc virtual.

Allò que és virtual és real?

Prodriem definir realitat com allò que és virtual? Jo pensó que aquest concepte no és gaire convincent.

És cert el que és real, per tant, és real allò que és virtual? Allò que és virtual és fals, no és real, se’ns mostra com una aparença davant nosaltres, per tan és irreal. Per exemple, Lara Croft és un esser virtual. Amb aquest personatge ens volen transmetre un concepte de la realitat falç, és a dir, amb aquest personatge el que fan és intentar imitar i reproduir la realitat el més ben fet possible. I quan ens referim a imitar la realitat, estem dient que mostrem allò com aparença del que és pur del que és cert. El que és virtual no deixa de ser allò tal com se’ns apareix i no tal com és.

Doc.9 - pàg 45

SABER CIENTÍFIC

EVOLUCIÓ DEL TERME DE LA CIÈNCIA:
1. Ciència: experimentació i matemàtiques.

2. Filosofia: saber.

TIPUS DE CIÈNCIA:

1. Formals: la lògica i l’aritmètica, teoría del conjunt, geometria, àlgebra.

2. Empíriques:
- Les socials : sociologia, psicologia, economia.
- Les naturals: fisiques(física, química, geologia, etc), o biològuiques (biologia, fisiologia, anatomia, botànica, genètica, etc)


MÈTODES DEL SABER CIENTÍFIC

1. Mètode de les ciències:
- Axiomes, regles de formació i transformació.
- Deducció i inducció.

2. Mètode hipoteticodeductiu:
- Enunciats protocolaris, lleis i teories.
- Pasos a seguir:
1r. Observació i experimentació.
2n. hipòtesis explicatives.
3r. Formular matemàticament.
4t. Conseqüències sotmeses a contrastació (verificació o falsació)
5è. Hipòtesis s’accepta com a llei.

3. Mètode de les ciències socials:
- Realitat social
- Enfocament metodològic: explicar un fenòmen i compendre un esdeveniment.
- Tècniques: quantitatives i qualificatives.

UN CANVI HISTÒRIC

JOAN CAÑETE BAYLE WASHINGTON

La ferotge urgència de l'ara" que va encunyar en el seu moment Martin Luther King i que Barack Obama ha repetit centenars de vegades els dos últims anys de campanya es va imposar als EUA als prejudicis racials, a la majoria conservadora de la societat i al discurs de la por. Amb un missatge basat en el canvi que ell mateix personifica, un jove senador de 47 anys anomenat Barack Hussein Obama amb un escàs currículum, de pare negre de Kenya i mare blanca de Kansas, es va proclamar a la matinada nou president dels EUA al derrotar John McCain. El somni que va tenir fa 45 anys el malaguanyat doctor King es va fer corpori en una jornada, sense discussió, històrica.La nit va tenir color blau, el del Partit Demòcrata, des del principi. La primera bona notícia que va rebre la campanya d'Obama va ser que havia mantingut Pennsilvània, la cistella en què McCain havia posat tots els ous per intentar compensar pèrdues per altres llocs. Va perdre amb claredat, i una enquesta a peu d'urna en aquest estat va enviar un missatge inequívoc del que significa Obama: dels electors que van dir que en el seu vot hi havia influït la qüestió racial, sis de cada deu van optar pel candidat demòcrata.

JAMES WILLIAM (1842-1910)

Filòsof i psicòleg nord-americà, nascut a Nova York, i un dels fundadors del pragmatisme. Es va educar a Europa, el mateix que el seu germà novel·lista, nacionalitzat britànic, Henry James (1843-1916), i va estudiar medicina a Harvard, graduant-se el 1869; va començar ensenyant fisiologia, però es va inclinar primer cap a la psicologia -va introduir la psicologia experimental en EE. UU. i la seva obra Principis de psicologia (2 vols., 1890), basada en la psicofísica de Fechner, en Wundt, Darwin i Huxley, va ser considerada fonamental-, i després cap a la filosofia. Al seu voltant va reunir a un molt notable grup de filòsofs, entre ells, George Santayana. Un altre dels interessos fonamentals de James va ser la moral i la religió.Va mantenir una estreta amistat amb Henri Bergson, autor que el va influir en diverses de les seves idees principals, especialment en la tesi del stream of thought, de natura semblant al élan vital bergsonià)Tots els seus centres d'interès els integra James en la seva filosofia del pragmatisme. Per a ell, el pragmatisme, a més de representar la seva frontal oposició de tipus empirista (ell denominava al seu pensament «empirisme radical») a la filosofia llavors dominant, l'idealisme, és primer que res un mètode d'aprofundir en les qüestions que interessen a l'home, i en segon lloc una teoria de la veritat , o del sentit dels enunciats, que no arriba a conèixer-se més que en termes de conseqüències pràctiques; tot un altre concepte de veritat; -intel·lectualista, per altres- és estèril.El sentit pragmàtic de veritat; obligar a mirar tota qüestió, teòrica o pràctica, segons les conseqüències que porta en el futur, de manera que el pensament vertader també és útil; primer que res es compleix al terreny del pensament, la segona cosa en el de la conducta. Així, hipòtesi diferents que no tinguin conseqüències rellevants diferents, són inútils i buides de sentit. Per aquesta mateixa raó critica el dualisme de Descartes;entre subjecte pensant i natura externa; no hi ha oposició, sinó mútua determinació i fusió, i la consciència no és sinó estats de consciència i aquests, no una altra cosa que els fets de la «pura experiència».El criteri de la veritat com a utilitat és, en definitiva, el mode pragmàtic de reconèixer la verificabilitat de les idees: el seu resultat en el nostre procés d’adaptació al món .En El filòsof moral i la vida moral (1891) i en La voluntat de creure (1897), sobretot en aquest últim, defensa el dret a la creença no sols religiosa, sinó moral i fins i tot científica: la voluntat de creure està en el dret a la imaginació i a la hipòtesi atrevida; la pràctica, si de cas, haurà de refutar-les. Idees semblants sosté respecte a la idea de Déu i de religió, que desenvolupa en Les varietats de l'experiència religiosa (1902), en Un univers pluralista (1909) i en l'últim capítol de Pragmatism, on defensa un naturalisme i un moralisme tolerant, al qual dóna el nom de «pluralisme». D'altra banda, i en això sobretot, «cadascú correrà la seva pròpia aventura».

TERCER COMENTARI - DOC.8

1. Aquest text, té com a idea principal la paraula veritat. Aquesta paraula utilitzada ja tantes vegades per l’ésser humà, que ja ens hem oblidat del significat real de la veritat i de la concordança del seu símbol amb la paraula.

2. QUIN SIGNIFICAT TÉ LA VERITAT?

3. En el text, ens esmenta la paraula veritat com a rutinària. I és així com ha de ser perquè recordem el que és realment, per recordar la certesa de la paraula en si. Quan diem que una cosa és certa o verdadera ( és una verdadera sorpresa que m’hagis vingut a veure ), ens referim a que pensem que allò que estem dient és real, és pur.
La realitat va totalment lligada amb la veritat, ja que les dos són indispensables per els seus significats. Però no és cert que més cops que menys amaguem la realitat o la certesa de les coses? Si és així, que ho és ens estem saltant el significat de les paraules veritat i realitat i ens estem saltant la concordança entre elles dues, ja que quan nosaltres afirmem una cosa que és certa o que és real, ha de concordar obligatòriament perquè sense la concordança no hi ha certesa, realitat, puresa en les nostres paraules. Cada cop més aquesta concordança l’estem perdent.

4. Aquest text defensa sobretot un criteri de la veritat , que és la coherència i la lògica. Aquest consisteix comprovar que no hi ha contradicció entre els enunciats que pertanyen a un mateix sistema, i que aquest es deriven necessàriament dels axiomes o principis establerts. Aquest criteri el compararia amb dos totalment contrari a ell. L’autoritat que defensa que l’afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria. I la tradició que pren com a cert allò que al llarg del temps s’ha acceptat com a cert i gaudeix d’un suport popular o institucional.

Fotografia: MARTIN HEIDEGGER

SEGON COMENTARI DE FILOSOFIA

1. Aquest text ens fa entendre que la realitat és molt relativa i es pot tenir des de punts de vista diferents. Realitat i veritat van molt lligades. Nosaltres podem veure una escena des de diferents punts de vista, i tenir diferents arguments sobre el que hem vist. Això, vols dir que tots dos poden tenir raó o ningú tenir-la o només tenir raó un dels dos. Cadascú de nosaltres ho hem vist d’una manera diferent, amb diferents perspectives , però quina és la veritat del que hem vist?

2. DIFERENTS PUNTS DE VISTA

3. A la resposta a les qüestions del text crec que podem conèixer els individus de la realitat? Jo diria que exactament la realitat depèn de les circumstàncies en que ens trobem no la podem veure o veiem una part de la realitat. Si jo tinc un punt de mira d’un paisatge i el meu company està situat en un altre punt de mira qui veu realment com és aquell paisatge? Ningú, el que estem veient són diferents parts de la realitat del paisatge. Podem conèixer la realitat tal com és?

4. Aquest text el classificaria en el perspectivisme, iniciador del qual és José Ortega i Gasset. Aquest mètode defensa la veritat com un conjunt de totes les perspectives, no es pot arribar al coneixement de la realitat sinó és reunint diferents perspectives, com diu el text “cada un té una veritat del paisatge que està veient”.
El perspectivisme defensa la veritat com un conjunt de totes les perspectives, però no tots els coneixements opinen el mateix com l’escepticisme o el subjectivisme. Mentre que el perspectivisme defensa que es pot arribar a la veritat conjuntant totes les perspectives, l’escepticisme defensa tot el contrari, mai podem arribar a conèixer la veritat, mai no hi ha una veritat. L’ escepticisme està totalment a favor del subjectivisme. El perspectivisme i el subjectivisme no tenen ninguna característica en comú i és que un si que es pot arribar a la veritat ,el perspectivisme. I el subjectivisme es caracteritza per la seva relativitat, tot és relatiu, es a dir,no hi ha una veritat absoluta.

PODEM ARRIBAR A CONÈIXER?

No sabem certament la resposta a aquesta qüestió. El concepte de conèixer s’ha de lligar molt amb la recerca de la veritat. Però, com sabem que el em après es totalment veritat?
Quan la veritat ha estat trobada es refereix a que tenim coneixements, es a dir, quan parlem d’alguns coneixements que nosaltres hem après ja donem per suposat que és veritat. Aquest coneixement sabem que és cert per la relació entre l’objecte i el subjecte. Aquestes dues paraules són indispensables per el coneixement ja que el subjecte és “el jo” i l’objecte és el que està davant nostre. Sense l’objecte i el subjecte no podem arribar a conèixer.

PRIMER COMENTARI DE TEXT

1- En aquest text, ens diu que, la filosofia no només es basa en pensar o saber alguna cosa en concret sinó que l’objectiu de la filosofia és aclarir totes aquelles qüestions, dubtes o pensaments confusos. Es a dir, no tot és plantejar -se preguntes sinó intentar entendre-les, donar uns resposta i un aclariment.
2- LA FILOSOFIA DEL LLENGUATGE
3- Aquest text, té una conclusió clara, què és: la filosofia no és només plantejar preguntes sinó intentar respondre-les i un cop respostes aclarar -les i entendre el perquè d’aquella resposta. Ludwig Wittgenstein diu que:” la filosofia no és una teoria, sinó una activitat”. Amb aquesta frase l’autor d’aquest text és refereix a que la filosofia no és un conjunt de hipòtesis verificades i transformades en lleis, sinó una teoria que la filosofia ha posat en actiu els nostres pensaments o opinions. La última frase del text és la idea principal, es a dir hem de deixar que els nostres pensaments no tinguin límits i alhora comprendre altres opinions.
4- Ludwing Wittgenstein pertany al mètode analiticolingüístic ja que defensa que la tasca de la filosofia serà analitzar el llenguatge i intentar aclarir-lo. Aquest mètode neix en el segle XX i coincideix amb les dates que ell va viure.
5-
Ludwig Wittgenstein
(Austria, 1889-1951)
Filòsofo austriaco, uno de los pensadores más influyentes del siglo XX, que fue reconocido en especial por su contribución al movimiento conocido como filosofía analítica. Nació en Viena el 26 de abril de 1889; Wittgenstein se educó en el seno de una familia rica e ilustrada. Después de asistir a escuelas en Linz y Berlín, se trasladó a Gran Bretaña para estudiar ingeniería en la Universidad de Manchester. Su interés por las matemáticas puras le llevó al Trinity College (Cambridge) para estudiar con Bertrand Russell. Allí orientó su interés hacia la filosofía. En 1918 Wittgenstein había terminado su Tractatus logicus-philosophicus (1921), una obra que según él, suministraba la "solución definitiva" a los problemas filosóficos. Más tarde, se apartó de la filosofía y durante años enseñó a los escolares de un pueblo de Austria. En 1929 regresó a Cambridge para reanudar su trabajo en filosofía y fue designado al Trinity College. Pronto empezó a rechazar ciertas conclusiones del Tractatus y a desarrollar otras opiniones reflejadas en sus Investigaciones filosóficas publicado con carácter póstumo en 1953. La vida filosófica de Wittgenstein puede dividirse en dos épocas distintas: un primer periodo, representado por el Tractatus, y otro posterior, representado por las Investigaciones filosóficas. A lo largo de la mayor parte de su vida, sin embargo, Wittgenstein, de modo coherente, concibió la filosofía como un análisis conceptual o lingüístico. En el Tractatus defendió que la "filosofía pretende la clarificación lógica de las ideas". En las Investigaciones filosóficas, sin embargo, mantenía que la "filosofía es un combate contra el hechizamiento de nuestra inteligencia por medio del lenguaje". En las Investigaciones filosóficas defendió que si uno investiga en el presente cómo se utiliza el lenguaje, la variedad de usos lingüísticos se vuelve clara. Las palabras son como herramientas, y como las herramientas sirven para diferentes funciones, así las expresiones lingüísticas cumplen diversas funciones. Aunque algunas preposiciones son utilizadas para representar hechos, otras son utilizadas para ordenar, interrogar, orar, agradecer, maldecir, y así sucesivamente. Este reconocimiento de la pluralidad y flexibilidad lingüísticas llevaron al concepto de Wittgenstein del juego del lenguaje y a la conclusión de que la gente interpreta diferentes juegos de lenguaje. El científico, por ejemplo, está inmerso en un juego lingüístico diferente del teólogo. Además, el significado de una proposición ha de ser comprendida en el ámbito de su contexto, esto es, en los términos de las reglas del juego del cual esa proposición es una parte. La llave para la solución de los rompecabezas filosóficos es el proceso terapéutico de examinar y describir el lenguaje en uso. Otras obras de Wittgenstein, todas publicadas después de su muerte, son Investigaciones filosóficas (1953), Observaciones sobre los fundamentos de las matemáticas (1956), Los cuadernos azul y marrón (1958), Apuntes 1914-1916 (1961) y Gramática filosófica (1969). Wittgenstein se retiró en 1947; murió en Cambridge el 29 de abril de 1951.

DEFINICIONS:

Saber ordinari: es funda en l’experiència de la vida quotidiana, (es basa en el què).
Saber filosòfic: vol trobar respostes últimes als grans enigmes de l’ésser humà.
Saber científic: el saber científic busca l’organització sistemàtica del coneixement i explicar per què els fets són d’aquesta manera, (es basa en el què i el perquè).
Ciència: saber que experimenta i aplica les matemàtiques a l’estudi de la realitat.
Mètode: manera de pensar o actuar prèviament planificada, ordenada i orientada a la conseqüència d’un fi.
Axiomes: principis fonamentals indemostrables dins del mètode axiomaticodeductiu.
Inducció completa: mètode que parteix d’uns casos similars que no són tots per elaborar lleis generals.
Hipòtesis: suposició provisional que encara no ha estat confirmada.
Llei: enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns d’una manera regular i invariable.
Teoria: enunciats universals dels quals poden deduir –se totes les lleis d’una ciència particular.
Falsació: hipòtesis falsa quan els fets en el món no concorden amb els fets deduïts de la hipòtesis.
Comprensió: consisteix a captar-ne el sentit, per la qual cosa cal situar-se dins dels fets.
Mite: narracions fantàstiques que intenten explicar l’origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes.
Mètode empiricoracional: aquest mètode compte amb les dues fonts, el sentit i l’enteniment per mitja dels quals accedim a dos nivells de realitat: sensible i intel·ligible.
Joc del llenguatge: models que descriuen situacions comunicatives, que estan estretament entrellaçats amb “formes de vida”.
Hermenèutica no normativa: considera la filosofia que ha de conformar-se amb descobrir els elements que fan possible la comprensió, tradició, història, etc...
Pretensions de validesa de la parla: normes que posa l’hermenèutica normativa a la comprensió.
Ontologia: pertany a la metafísica, i es basa en el tractat de l’ésser.
Empirisme: separa les fonts del coneixement i dòna més importància a l’experiència.

El problema de la filosofia contemporània (Doc.12-pàg 30)

- Perquè l’existència de l’home actual és centrífuga i penúltima?
Perquè l’home actual renuncia a adoptar actituds radicals i últimes.

- Quines conseqüències té per a nosaltres?
Que tendim a saber o descobrir coses noves, i una amenaça a dissoldre la vida contemporània.

- Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica Zubiri de replegar-se sobre un mateix ?
Si, perquè estem en període de canvi.

- Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?
La forma intel·lectual de situar-se en una situació transfísica.

Zubiri, Xavier (1898-1983)

Filòsof espanyol, considerat com el màxim exponent de la generació del vint-i-set. Va néixer a Sant Sebastià i va estudiar a Madrid, on va ser alumne d'Ortega i de Zaragüeta. Va prosseguir els seus estudis de filosofia i teologia a Lovaina i Roma, en la universitat Gregoriana de la qual es va doctorar en teologia. El 1923 es va doctorar en filosofia per la universitat de Madrid amb una tesi dirigida per Ortega titulada Assaig d'una teoria fenomenològica del judici. Va ser ordenat sacerdot, encara que posteriorment, a petició pròpia, va tornar a l'estat laic per contreure matrimoni. Durant els anys 1928 a 1931 va estar a Alemanya, on va estudiar fenomenologia i va ser deixeble de Husserl i Heidegger. Va completar la seva formació estudiant matemàtiques amb Rei Pastor i Zermelo, i física amb L. de Broglie i Schrödinger. Entre 1936 i 1940 va ensenyar a la universitat de Madrid, i va impartir cursos a París. De 1940 a 1942 va ensenyar a la universitat de Barcelona. No obstant això, la dificultat d'ensenyar en una situació de falta de llibertats el va induir a abandonar la carrera acadèmica. Per això, va abandonar el seu lloc a la universitat para dedicar-se plenament a la investigació, que va compaginar amb cursos impartits en seminaris privats. El 1973 va ser invitat personalment per Pau VI per impartir un curs a la universitat Gregoriana de Roma, i el 1982 va rebre el premi Ramón i Cajal d'investigació, que va compartir amb Severo Ochoa.La seva filosofia manifesta la influència del pensament escolàstic, d'Ortega, de Dilthey, de la fenomenologia, de Heidegger i de les filosofies de la existència, que uneix amb els seus importants coneixements científics, de llengües clàssiques i d'història de les religions. Però, més enllà d'aquestes influències, va desenvolupar una filosofia que no s'enquadra dins cap corrent filosòfic determinat. La seva producció intel·lectual ha estat més aviat parca, encara que les seves obres sempre van despertar grans expectatives.

EXERCISI 1 – pàg 31

Com justificaries que l’afirmació “només se que no sé res” és una expressió que revela la saviesa de qui la pronuncia? En què consisteix la saviesa? Raona la resposta.

b) una vella que ha acumulat molta experiència en la seva llarga vida.
He triat aquesta resposta perquè per mi l’experiència està molt lligada a la saviesa. Es pot estar molt especialitzat sobre una cosa en concret però això demostra que sabem molt de no res.

HIPÒTESIS, LLEIS I TEORIA (Doc.4-pàg. 21)

- Què tenen en comú i en què es diferencien les lleis i les teories científiques?
Les lleis són hipòtesis confirmades. Si l’experiència confirma que és un enunciat verificat és ja una llei.
En canvi, les teories són enunciats universals que es poden deduir o opinar sobre ells.
Les dos són enunciats universals. La teoria és un conjunt de lleis.

- Busca algun exemple de teoria i indica algunes lleis que la formen.
Teoria de l’evolució: de Darwin.

DEFINICIONS:

Ciutadà: relatiu o pertanyent a la ciutat. Persones amb el dret a votar.
Política: són un conjunt de teories sobre el govern de la societat.
Democràcia: doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l’elecció dels governaments.
Tirania: poder d’una sola persona exercit d’una manera opressiva, (abús de poder).
Drets humans: condicions que han de ser respectades per totes les persones.
Estat de drets: es basa en l’imperi de la llei.
Individualisme: actitud consistent a no pensar sinó en si mateix, a no assumir les pròpies obligacions socials.
Socialisme: oposició a l’ individualisme, propugnen una reforma radical de la organització de la societat.
Justícia: respecte als drets de les persones i tothom té el que li correspon.
Poder: capacitat de prendre decisions que influeixen a altres persones.

QUÈ ÉS LA FILOSOFIA?

La filosofia, es compon de la paraula “filos”(amic) i “sofia”(saviesa), l’origen dels quals es trova en la llengüa antiga. Aquest concepte, planteja els problemes en l’activitat humana. El saber filosòfic, des del principi s’ha definit com un tipus d’explicació racional, o sigui, el “raonament” com a una de les facultats humanes, diriem que seria la necessitat de buscar unes explicacions de la realitat, i buscar així la veritat absoluta, encara que hi ha altres filòsofs que pensen que la filosofia és una recerca del pensament sense fi. Hi ha també dins del discurs filosòfic, la pregunta essencial que es fan molts filòsofs sobre la nostra existència humana i la seva realitat.