PROJECTE 6 - Valoració personal

PROJECTE 5. Power point-Hegel

En aquest power point es mostren els trets més característics del filòsof Georg Wilhelm Friedrich Hegel:

Hegel

View more presentations from papuchi.

Activitat 22

En aquest fragment de l’anàlisi de causalitat, Hume ens mostra no tan sols una visió sobre el concepte de relació causa i efecte, sinó també ens explica la crítica a la relació de causalitat.
Amb l’exemple que explica respecte Adam, es veu molt clara l’evidència de les afirmacions de Hume, aj que només podré analitzar els fets que s’esdevenen a través de l’experiència, és a dir, mitjançant la conjucció constant podem deduir i fer suposicions del que probablement succeirà. Però, en el cas d’Adam s’observa un punt de vista totalment diferent perquè aquest no parteix de l’experiència i per tant no té cap certesa sobre el que pot succeir en un futur. A diferència d’aquest personatge, la societat mitjançant els hàbits i costums ja viscuts, ens ajuden a guiar el nostre coneixement, en certa forma incomplet, a afirmar un costum que és i ha sigut però podria no ser com nosaltres esperem que ho sigui.
Per últim, segons Hume podem estar segurs que entre un fet i un altre, és a dir, entra una causa i efecte no hi ha d’haver necessàriament una connexió necessària, sinó només la seguretat que ens transmet la incertesa sobre com seran i actuaran determinades lleis sobre els objectes en un futur. Llevat d’això podem dir que mai captarem una certesa absoluta sobre la igualtat del futur envers el passat, ja que només hi ha probabilitat, experiència i costum.

Activitat 21

En aquest breu fragment de l’ anàlisis de la causalitat, Hume ens explica a través de diversos exemples la relació causa i efecte i les qüestions de fet que li corresponen. És a dir, el fet que quan colpegem una bola de billar hagi de tocar necessàriament a l’altre i posteriorment moure aquesta última, no és res més que aquest lligam permanent entre causa i efecte. Però, com sabrem amb certesa absoluta que aquestes boles generaran moviment, o un efecte a partir de la causa?
Segons l’escepticisme de Hume, aquests fets no els podem conèixer completament, ja que sempre han succeït igual però podrien no fer-ho. Per tant, aquest concepte entre causa i efecte s’entén a través de la memòria. Les qüestions de fet no són ni poden ser totalment veritables perquè aquestes depenen de l’experiència i aquest no és criteri, el qual demostri la realitat de les anticipacions realitzades. Per aquesta raó, entenem que les proposicions futures no són menys intel•ligibles que les actuals, cosa que dóna lloc a una dependència del criteri de l’experiència, és a dir, a través del que ja hem observat.

PROJECTE 4. Pensament i filosofia hegeliana

Georg Wilhelm Friedrich Hegel va ser el filòsof, el qual va emfatitzar el idealisme alemany. Aquest idealisme, també anomenat idealisme hegelià, va marcar un abans i un després en la història de la filosofia.

Per a Hegel, la filosofia és l’autoreflexió de l’esperit, entès com la realitat que va desenvolupant-se des del que és simple i inferior fins al que és complex i superior, tal com és l’Esperit Absolut. Per tant, la filosofia seria la realització d’aquest Esperit Absolut que pot identificar-se com l’autoconeixement de Déu en si mateix, que és la totalitat de la realitat al llarg del temps i de la història humana. Aquesta realitat, ha d’experimentar tres fases del anomenat procés dialèctic, la simplicitat, escissió i reconciliació. És a dir, l’evolució d’un concepte que a la vegada va formant repetidament nous contrasts que troben la seva solució, la qual dóna lloc a nous contrasts i solucions.

Però, el caràcter de la dialèctica de Hegel no només abasta l’estructura de la realitat sinó també la del coneixement. La teoria que tracta sobre la realitat també requereix una referència sobre aquest coneixement i també envers el saber i el pensar. Per tant, Hegel afirma que a causa que la realitat sigui dialèctica el coneixement també ho serà, a més a més de considerar les diferències entre realitat i coneixement, inadequades.

En definitiva, la filosofia de Hegel es redueix en un concepte clau, la realitat per part de l’home és comprendre tot el desenvolupament de l’esperit.

Aquí, podreu trobar informació més detallada sobre la filosofia i el pensament hegelià:

http://www.antroposmoderno.com/antro-articulo.php?id_articulo=588
http://www.uca.edu.sv/facultad/chn/c1170/aproximacionahegel.html
http://www.monografias.com/trabajos10/geor/geor.shtml

Activitat 20

La filosofia del jo és una activitat de raonament i reflexió la qual, un cop estudiades les teories intuïdes per Descartes, semblen impossibles de contradir. Però, potser els atributs que complementen el concepte i essència del jo no són del tot ferms i indestructibles. És a dir, l’escepticisme més absolut pot arribar a dissoldre el dogmatisme més pur, en un àmbit cartesià contradictori, en el que els cossos i sobretot Déu estan justificats com a afirmacions veritables i absolutes a través del jo. Per tant, la construcció d’una filosofia amb un element essencial, el subjecte.
A partir d’aquí, serà quan mitjançant una filosofia que parteix de l’ésser humà, Hume raonarà i negarà l’existència immutable i intemporal del jo, afegint arguments sòlids els quals podem extreure la impossibilitat d’arribar a una existència de la veritat i per tant, la contradicció a l’única realitat absoluta i vàlida de Descartes, el jo.
Per últim, segons el meu punt de vista, el jo no pot existir, ja que és un concepte el qual manca de raonament perquè aquest és intemporal pel fet de dependre d’una existència total i d’una impressió, la qual no ens mostra ni l’existència ni la causa de les coses.

Activitat 19 - Comentari de selectivitat

En aquest text, Descartes ens introdueix amb la irracionalitat d’aquells que pensen de forma imaginativa, concloent així, amb un raonament que segons el filòsof, es absent d’enteniment i sentit. És a dir, l’objectiu en aquest fragment de Descartes és la defensa de Déu i de la seva existència a través d’exemples, els quals tenen la imaginació regint el seu coneixement. Per tant, els mateixos que erraran al qüestionar l’existència de Déu i de les idees que aquest transmet.

Inintel•ligible: que no es pot entendre o qüestionar, que manca de raonament.
Imaginació: acte en el que pensem conceptes poc probables o por habituals.

Independentment del contingut del text i responent a l’enunciat d’aquest apartat, podem fer referència al mètode cartesià i el seu dubte metòdic. En primer lloc, segons Descartes, per arribar a una veritat absoluta i immutable haurem de dubtar de tot el que ens envolta per arribar finalment, a un concepte indubtable. Aquest concepte o realitat total serà el jo. Per tant, per arribar a la certesa necessitarem dubtar primer dels sentits, ja que són aquells que no se’ns presenten amb claredat i distinció. A continuació, a partir d’aquesta declaració, podem dir que només a través de la intervenció del nostre enteniment i del nostre coneixement podrem comprendre i assegurar que ens transmeten els sentits un cop s’hagi partit del subjecte, és a dir, del jo.
Per últim, amb la formació d’una filosofia basada en el subjecte, Descartes ens mostra el pensament partint d’un raonament estricte i a la vegada regit pel dubte, no sols dels sentits sinó també envers la realitat més immediata i les matemàtiques.

A diferència d’altres autors com Plató o Sant Agustí, Descartes no pren l’ànima com a base i fonament de tota la seva filosofia. Tot i així, la referència d’aquesta en els seus escrits ens mostra una visió molt clara d’una dualitat entre cos i ànima molt propera a la que ens explica Plató. Aquesta dualitat però, té per part de Descartes una sèrie de conseqüències, les quals Plató no introdueix encara que l’essència d’aquesta idea o pensament és la mateixa. D’altre banda, el interès d’aquesta separació i independència entre cos i ànima que ens ensenya Descartes és fàcilment comparable amb la filosofia que raona Sant Agustí, ja que aquest a diferència dels dos filòsofs anteriors, presenta uns coneixements únics i centrats en dos conceptes, Déu i ànima.

Segons la meva opinió, Descartes manca de certs arguments en els seu raonament sobre el coneixement de l’ànima i el cos i també el que aquests comporten. La simplificació de Descartes sempre present en la seva filosofia, sembla molts cops contradictòria, ja que la separació dissimulada entre cos i ànima a la que es refereix també Plató en els seus escrits anteriors, pot resultar complexa i en molts exemples incoherent.
Des d’un punt de vista personal, Aristòtil adquireix u una filosofia més amena i entenedora on contràriament a Plató i Descartes(aquest últim autor posterior), reflexiona sobre una unió eterna i substancial entre cos i ànima, és a dir, la formació d’un mateixa realitat i a la vegada, la justificació sobre una explicació nul•la de les idees sobre les causes de les coses. Per tant, al formular una teoria més realista i immanent podem apropar-nos més a un model de món totalment sensible i real a diferència de l’explicació efectuada per Plató i Descartes, on es mostra una projecció duplicada i complexa sobre el coneixement d’aquest cos i ànima.

Activitat 18

Sota el meu punt de vista, la realitat fora de la ment és un fet el qual no és existent. La raó d’aquesta opinió és el fet del jo i les conclusions i reflexions que aquest comporta, ja que el que és real és l’acte per el qual jo estic penant aquella realitat. És a dir, serà una realitat, no per estar fora de la ment sinó perquè aquesta activitat parteix d’un subjecte. Per tant, només podrem afirmar idees, les quals la seva base estigui situada en el jo, i no en un objecte extramental sostingut en l’essència del concepte. Aquest raonament elaborat a través de les evidències de Descart són un concepte unitari ferm, ja que aquest jo és etern i indestructible i en conclusió, es pot dubtar de tot menys del fet de que un mateix dubta a la vegada que no puc saber i afirmar una realitat fora del fet de que jo la pensi, ja que ja no l’estaré pensant i per tant aquest serà un argument dubtós i erroni.

Crítica al geni maligne de Descartes

En aquesta imatge, es mostra una crítica referent al concepte entès per Descart sobre el geni maligne. Un personatge i a la vegada una hipòtesi creada per el propi filòsof amb el propòsit de reforçar el coneixement matemàtic.

Procés del coneixement segons Descartes

En aquest esquema, hi apareix explicat breument el procés del coneixement de la veritat segons Decart, juntament amb els diferents elements que el formen:

Activitat 17

Aquest text de Descart ens explica i raona com mitjançant una sèrie de meditacions i coneixements, el filòsof aconsegueix arribar a la certesa total i absoluta dissolent així, en aquest cas, qualsevol teoria o suposició escèptica. En questa demostració basada en el dubte, hi apareixen tres esglaons diferents on Descart dubta dels diferents elements que cada un conté trobant finalment, una primera evidència constant i indestructible. Aquests tres passos per arribar, al que serà per al filòsof, el centre de la filosofia, són:

Primerament, l’acció de dubtar en els sentits per la raó, la qual les coses probables que ens proporcionen aquests sentits, ens enganyen i per tant, no ens hem de refiar d’aquells que ens han enganyat almenys una vegada.

En segon lloc, la incapacitat de distingir una realitat vertadera, ja que no sabem del cert si la realitat es troba en un concepte present o en un món distingit per els somnis.

A continuació, després de sotmetre en dubte aquests aspectes, junt també amb les qualitats primàries, Descart posa en dubte les diferents veritats matemàtiques, formulant juntament dos hipòtesis per poder reforçar aquest coneixement lògic.

Finalment, aconsegueix a través de l’elaboració precisa de múltiples mètodes i raonaments, una important evidència i síntesi, la qual ens porta a una filosofia metòdica basada en el jo, com a argument primari i immutable.

Activitat 16

En aquest text, Descart ens explica i raona de forma pràctica els diferents passos a seguir per poder arribar a la veritat. Per tant, per establir una lògica i una raó pures, hem de regir-nos per aquestes evidències bàsiques sense desviar-nos cap a altres coneixements els quals, queden en sospita.Primerament, segons Descart no ens hem de precipitar i no acceptar coma vàlid qualsevol raonament, ja que podria portar-nos a uns judicis mal plantejats. En segon lloc, dividir el concepte primari en múltiples parts, tan com siguin necessàries arribant així, a un enteniment dels diferents elements a través de idees clares i distintes. A continuació, per obtenir una veritat superior haurem de realitzar un procés contrari al anterior, és a dir, ordenar les diferents parts dividides i anar reconstruint-les a través de la deducció d’un menor a major grau a mesura que s’avançava el procés. Finalment, després de realitzar la conclusió, revisar les diferents parts obtingudes per tenir major seguretat, adquirint així un correcte concepte de veritat i raó.

PROJECTE 3. Autors influents en la filosofia de Hegel.

Molt influït per les idees dels grans pensador grecs, encara que també va conèixer les obres de l’holandès Baruch Spinoza, del escriptor francès Jean-Jacques Rousseau i d’altres autors alemanys com Immanuel Kant, Johann Gottlieb Fichte i Schelling. Encara que moltes vegades les seves teories van discrepar dels autors anomenats, la influència que van exercir sobre ell es evident en els seus escrits.

L'obra de Hegel es pot considerar com la maduresa filosòfica i cultural de la tradició occidental. La seva filosofia passa per ser l'últim gran sistema filosòfic, en el qual conflueixen pràcticament totes les filosofies anteriors. El mateix Hegel va interpretar així el seu sistema, com l'estat de maduració i unitat interna de tot el pensament anterior a ell (així ho fa en les seves Lliçons sobre la història de la filosofia). La filosofia de Hegel es basa en la relació entre els dos conceptes fonamentals de la filosofia anterior: la natura (en la filosofia grega) i l'esperit (en la filosofia cristiana i, a partir de Descartes, en la filosofia moderna). Hegel pretén la unitat interna i la connexió entre natura i esperit, de manera que pugui elaborar una teoria unitària, total i tancada sobre la realitat en la seva totalitat. Però per a això Hegel necessitava revisar i superar la filosofia de Kant, que era la que havia assolit major maduresa però que, en canvi, oferia més dificultats per a aquest projecte de sistema filosòfic unitari, tancat i total.

Aristòtil concebia la filosofia com la tendència a un saber universal i necessari de la realitat total. Per a Kant aquesta tasca serà una cosa inabastable per la limitada raó humana (i per això per a Kant la filosofia era una crítica). Hegel, corregeix Aristòtil afirmant que la filosofia ha de deixar de ser "tendència" al saber per ser un efectiu i ple Saber, i corregeix a Kant dient que ha de ser ciència (i, per tant, no crítica, sinó sistema) : el sistema absolut de la totalitat del real (un sistema racional).

Activitat 15 - Creus que es pot demostrar l'existència de Déu?

Com a resposta a la qüestió plantejada, crec que no es pot demostrar l’existència de Déu. El concepte de Déu que té actualment i que tenia la societat és principalment universal, ja que tothom sap de que estem parlant i quin significat té el concepte de Déu no només per a múltiples religions i els seus creient, sinó que també per a les persones atees. Però aquest coneixement sobre Déu no ha de ser necessàriament verídic. Cometem el mateix error afirmant una suposada existència de Déu, la qual ha estat ensenyada i en molts llocs imposada, la raó per la qual sabem sobre que ens estan parlant, al igual que realitzem la mateixa falta negant una possible existència d’aquest.

Per tant, sota el meu punt de vista s’hauria de respectar però també negar qualsevol argument referent a una justificació de l’existència d’un concepte totalment abstracte i incomplet creat per una total populisme i afirmat per una falta de proves absoluta que ens porta a creure una idea la qual, no estem segurs si realment existeix o no.

Activitat 14 - Carta a Meneceu

En aquesta carta, Epicur dona consell a Meneceu mitjançant les seves idees i creences mostrant una clara visió dels aspectes més generals i destacats, els quals Epicur explicava als altres intentant raonar respecte les seves afirmacions. L’objectiu de felicitat mitjançant la filosofia, la clara ignorància al món dels Déus, la satisfacció de la mortalitat allunyant així el concepte abstracte de Epicur amb relació a la mort, la estabilitat de l’ànima per obtenir una vida tranquila i feliç i la importància de la dualitat entre plaer i dolor són els principals aspectes que el filòsof escriu en aquesta carta, destinada a una reflexió i meditació personal.

Títol: Els principis bàsics de la filosofia d’ Epicur.

El text d’ Epicur és un exercici d’ensenyança de les seves valoracions personals envers la seva filosofia, dirigit en aquest cas a Meneceu. El filòsof ens mostra constantment el seu ideal de vida, ja sigui a través de la correcte elecció dels plaers i els dolors, a partir d’ atènyer totalment la felicitat mitjançant el seny, la bellesa i la justícia o també amb una total ignorància al món dels Deus i tot el que aquest comporta, com sobretot la ignoració de la mort, ja que aquesta no és res per a nosaltres a causa de l’ absència de sensacions que té respecte a la vida, un concepte bàsic en la filosofia d’ Epicur i el qual el podem entendre amb aquesta carta.
Per tant, en aquest text podem distingit el que serien les idees més positives per a la vida segons el filòsof. La comprensió i la importància que té la filosofia i la seva activitat no sols per un grup determinat, sinó per a tota la societat. Així doncs, un cop assolit aquest pas podem arribar al concepte de savi que té Epicur, mitjançant un correcte criteri en quant a l’opinió de la vida i la mort, és a dir, el savi no té por a la mort ni el considera un mal, ja que mentre som vius, la mort no existeix i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som. Per aquesta raó, les persones han de portar una vida complementada amb plaers, principi i fi d’una vida feliç perquè és incoherent qui s’angoixi durant l’espera no només per la mort sinó també per la creença als Déus. Tot i així, amb aquesta carta, Epicur ens vol fer entendre que els desitjos i els plaers na han de se innecessaris i amb un luxe afegit, ja que podria ferir la salut del cos i ànima evitant així assolir una felicitat completa.

Aquesta carta escrita per Epicur, ens mostra les seves creençes i idees, les quals estan basades principalment amb el cos i tot el que aquest comporta. Per tant, la seva filosofia la podem comparar basicament amb la filosofia imposada per Plató. La introducció per part de Plató, de la importància de l’ànima, ja sigui durant la vida o la mort, ens distància de la filosofia d’ Epicur, el qual es centra sobretot en comportaments del cos humà i els significat que té la vida en si, ignorant així el concepte que té Plató sobre la mort.